Uyà, poeta a la intempèrie

El 12 de març, a la Fundació Valvi de Girona es feia la presentació de la reedició de Rèquiem, poemari del desaparegut poeta, dramaturg, assagista i professor Josep Maria Uyà Puigmartí. Em diuen que va ser un acte preciós, amb la intervenció d’en Rafel, el germà de l’Uyà; de Roger Costa-Pau, editor de Llibres del Segle, i de la periodista Mar Camps, amb la lectura a dues veus d’un fragment de l’obra a càrrec d’Albert Prat, actor, i Nina Uyà, actriu. I dic que va ser preciós amb recança, perquè no hi vaig poder ser per un compromís. Ja passen, aquestes coses, però em va fer sentir malament perquè em venia de gust i perquè crec que ho devia a l’Uyà.

Crec que vaig ser amic de l’Uyà. No d’aquells que es veien sovint i es trucaven per qualsevol cosa. Però quan ens trucàvem o ens trobàvem o ens escrivíem, era com si només fes cinc minuts que haguéssim parlat. Era un paio reservat, crec, fins i tot solitari. Però com es va dir el dia del seu comiat al tanatori de Girona, si li agradava la solitud ho devia passar malament, perquè sempre estava envoltat de gent. Dels amics de Sabadell, on va néixer el 1960; de la Talleda, la casa de les Guilleries on va trobar refugi tant de temps amb gent tan propera; de Sant Hilari Sacalm, on va ser al darrere d’iniciatives polítiques que van acabar prenent forma; dels seus alumnes d’Arbúcies, Girona i, sobretot, Celrà; d’en Joaquim Jubert i la gent de la Fundació Fita...

El Rèquiem ha estat revalidat pels germans Costa-Pau, a qui cal agrair tanta feina i tan ben feta des de l’editorial que va parir el seu pare. Només puc fer que recomanar-los la lectura, encara que siguin dels que, com jo, diguin que els costa. També ho deia jo a l’Uyà i em vaig veure embolicat a presentar un poemari seu a La Planeta. La mort havia estat sempre molt present en l’obra de l’Uyà. En els seus poemaris, en els llibres que va dedicar a Macedonio Fernández, L’home sobrepassat i La intemperie metafísica de Macedonio Fernández, un autor que molts asseguraven que era un alter ego de Borges, però que no, que va existir.

Hauria volgut ser present a la Fundació Valvi encara que només fos per escoltar els versos de l’Uyà i la presentació que en va fer la Mar Camps. Ella, codirectora de La Llera, periodista que ara es guanya la vida fent de professora d’institut, fent classes de castellà, és un exemple magnífic de la feina que va fer i que va fer tan bé l’Uyà. La Mar va dir que l’Uyà riuria sabent que havia portat els alumnes al Museu de l’Exili, i que els escriu aforismes de Machado a la pissarra com Hoy es siempre todavía i Ayer es nunca jamás. I que fa tallers de teatre i escriu una obra amb els alumnes. Mira, Uyà, quina bona feina que has fet, amb la Mar i tants d’altres que ara volten pel món fent tantes coses ben fetes. Eres poeta i dramaturg, eres assagista i un gran i polèmic articulista, però sobretot eres, vas ser, un professor, el professor que tots hauríem volgut, la persona que comprava llibres de la seva butxaca per als alumnes, que escrivia teatre, que els formava, que els feia persones. Gent que et recorda i t’estima, poeta. Per molt que et sentissis sobrepassat i a la intempèrie.