“«Yo no soy tonto!»”

Als catalans, com a bons representants de l’espècie humana, ens agrada ensopegar en la mateixa pedra, dues vegades i les que faci falta. I en això de la relació amb Espanya no són dues, ni dues mil, sinó moltes més. És l’inconvenient de voler i no poder. Voler decidir qui ets, on vas i amb qui t’ajuntes i que ho decideixin per tu, voler organitzar casa teva i que te l’organitzin, voler donar servei a la teva gent i quedar-te a mitges per falta de recursos, voler gestionar la riquesa que generes i haver-te de conformar amb l’engruna que et vulguin transferir. Per a Catalunya, formar part d’Espanya és això. Cada cop que els catalans han volgut plantejar un canvi en aquesta relació tòxica, l’èxit ha estat idèntic, matemàtic, sense marge d’error i tendint a zero.

Hauríem de recordar el Memorial de Agravios presentat pels representants de les capitals dels Països Catalans (Saragossa, València, Mallorca i Barcelona) a Carles III el 1760; o el Memorial de Greuges de Valentí Almirall, adreçat a Alfons XII el 1885, o l’última actualització del Memorial del 2013 amb Joan Carles I al tron i el PP a La Moncloa. El resultat ha estat idèntic, matemàtic, sense marge d’error i tendint a zero. Per això resulta admirable (o no) veure el president Aragonès (2024) presentar-se a la metròpoli armat de moral per demanar un nou model de finançament menys injust per a Catalunya, tal com va fer el president Mas el 2011 o els presidents Maragall i Pujol abans que ells. Naturalment que pot anar a Madrid a pronunciar el “Yo no soy tonto” de l’anunci i dir-los a la cara que ens estan estafant 20.000 milions a l’any; que ens inverteixen la meitat del que ens aproven i la quarta part del que ens prometen, que Madrid i l’Estat són, fan i tenen a costa dels catalans. La resposta és òbvia: “I què?” És així i qualsevol canvi s’ha de pactar amb Madrid i les províncies receptores d’aquests diners. Realment creu que els convencerà que on se’n repartien 20.000 ara se’n repartiran 10.000? O sap, com jo, que el resultat tornarà a ser idèntic, matemàtic, sense marge d’error i tendint a zero? Vostès què creuen?