Aquella Setmana Santa silenciosa

Ara Setmana Santa s’associa a festa o vacances. També ho era fa moltes dècades quan encara anàvem a col·legi o a l’institut. Recordo aquells calendaris que marcaven amb vermell els dies festius i el Dijous Sant, que només ho era a mitges, a la tarda. Però tota la setmana quedava impregnada pel sentiment religiós, en aquella època molt poderós per convicció o si us plau per força. I en els anys cinquanta i quaranta encara ho era molt més. Jo no recordo haver anat a matar jueus, que era com se’n deia d’anar des del Dijous Sant a la tarda fins al Dissabte Sant a les esglésies per condemnar i matar els qui havien portat Jesús a la creu. Es feia picant de peus a terra o colpejant els bancs de fusta o ajudats d’estris diversos. Valga’m Déu. Fora d’això era una setmana que recordo silenciosa, callada, sense fresses, on el pes del catolicisme queia sobre tots els ciutadans, fossin o no creients. Bars sense música o tancats i no diguem de discoteques. Tal dia com avui, Dissabte Sant, ja havíem passat per aquell Dijous Sant on tot eren cerimònies religioses, on per ràdio donàvem en directe com el senyor bisbe, imitant Jesús, rentava els peus als apòstols o als pobres, com en deien. I el silenci de la processó del Sant Enterrament.

Aquesta és una crònica de records. Els del Divendres Sant a la tarda per anar a guarnir el pas de la processó en què la família estava involucrada. Llavors no ho sabia, però després de la guerra i mitjançant els sindicats, cada pas era el d’un gremi. El de casa, de l’Hermandad de Labradores y Ganaderos, crec, era un del passos més bonics. El de Jesús resant a l’hort de les Oliveres. El meu pare era de la confraria i va sortir a la processó fins que la salut li ho va permetre. Després va ser el meu oncle el que va agafar el relleu. No eren religiosos, però aquella era una cita obligada. Jo mateix, d’adolescent, vaig sortir com a vesta. Van verds. Recordo amb enyorança aquells anys d’infant, quan anar de Santa Eugènia als peus de la catedral era tota una aventura. I veure com col·locaven les flors al pas. I al vespre, en silenci, contemplar el pas de les confraries i estar atent a veure quanta gent anava descalça i qui s’atrevia a arrossegar cadenes. Els asseguro que n’hi havia, molts.

De més gran, treballant a Ràdio Girona, quan arribava Dilluns Sant la ràdio canviava. Dilluns, dimarts i dimecres només emetia música instrumental. Es guardaven els discs de gran èxits i es recuperen els de les orquestres. Dijous i divendres, música clàssica, les Passions, i encara segons quina. Vivaldi era massa alegre i quan va sortir el Jesus Christ Superstar semblava un sacrilegi. Tot això va decaure amb la Transició, de la mateixa manera com es va deixar de radiar el rosari cada dia o donar la missa des de les Bernardes de Salt. Diumenge de Pasqua al migdia tornaven els discos d’actualitat i fins l’any següent. Ara ja no es va a matar jueus, ni es donen per ràdio els lavatorios de pies, ni les misses dominicals. Tot ha canviat. Ara Setmana Santa són vacances per a molts, però molta gent encara va a les processons i el fet religiós, que es manté, s’ha afegit a la tradició i al fet cultural i per això les manifestacions religioses són més vives que mai.