Tribuna oberta
Del despropòsit a l’oportunitat de redimir-se amb el sector social
Des que l’ésser humà té la capacitat de gestionar la societat a través de la política, sempre han coexistit dos principis bàsics al voltant del prisma que modula la seva intervenció en la ciutadania. D’una banda, la política com una voluntat inequívoca de voler millorar la vida de les persones. D’altra banda, la política com la defensa dels interessos propis o del grup a qui es representa. Aquestes dues idees sempre han actuat com un tot, indissociable i indisponible, però alhora deixant despuntar-ne una i relegant-ne l’altra, depenent del moment, com un binomi comunicant que autojustifica cada acció i decisió que els partits polítics prenen. Però, de vegades, succeeix que l’empara dels mateixos interessos relega fins i tot el sentit comú més evident a límits en què no es mesuren les seves conseqüències. La incapacitat de negociar els pressupostos per part dels partits polítics de Catalunya i la seva derivada electoral ha estat una d’aquestes tristes vegades.
La sorpresa i la decepció han deixat pas a una indignació popular que continua a hores d’ara, tot i que la cursa circense de les noves eleccions amaga qualsevol rastre del mal fet a la societat. No s’entén com és possible que no s’hagués pogut reconduir la situació dels pressupostos, tot i que fos en l’últim moment. Ja poc importen les accions vers els resultats Pisa, la sequera o reduir les llistes d’espera. Ara tot passa a avaluar-se únicament en clau electoral. Ja no importa el treball fet, el camí recorregut i els esforços fets fins ara. En aquest moment, millorar la vida de les persones, simplement, pot esperar. Ha passat a ser una qüestió secundària.
Les entitats socials de Catalunya havien avançat molt en tot un conjunt d’aspiracions i havien pogut, per fi, perfilar un horitzó de propostes concretes que només s’havien de consolidar, executar o legislar. És cert, i s’ha d’admetre, que qualsevol assoliment sempre ha estat conseqüència de la feina que altres han fet durant anys de manera prèvia. En aquest cas també. S’havia començat a forjar tota la feina fa molt i molt de temps i ara s’albirava com una possibilitat real. El despropòsit i la irresponsabilitat de la classe política ha truncat tot aquest procés final d’assoliments i concrecions.
Segurament un dels exemples més eloqüents d’aquest desgavell és la proposició de llei del Tercer Sector, l’aprovació de la qual s’esperava abans de l’estiu, i que ara, en canvi, decau. O algunes qüestions que ara s’aturen i que afecten directament la protecció de les persones més vulnerables, com el traspàs de l’Ingrés Mínim Vital o l’estratègia de lluita contra la pobresa infantil, entre moltes més. Però també qüestions que afecten la sostenibilitat directa i al finançament de les entitats socials i que eren fruit de pactes anteriors, com l’actualització de les tarifes dels mòduls econòmics que conformen la cartera de serveis socials. Precisament aquesta actualització de les tarifes ja estava recollida en l’Acord per a la Construcció d’un Sistema de Serveis Socials Propi de Catalunya, signat l’any 2023 per part del departament de Drets Socials, les patronals del sector i els sindicats. En aquest acord ja es va pactar que el 2024 l’increment de tarifes seria d’un 5% o superior, i, el que és més important, que s’havia de traslladar a la negociació col·lectiva per destinar-lo a millores de les condicions laborals de les persones treballadores del sector. Ara tot això perilla o simplement decau. No és possible que en una societat avançada els compromisos no es puguin mantenir.
El finançament adequat de les entitats del Tercer Sector és necessari i imprescindible, de la mateixa manera que ho és la seva acció social i la protecció dels col·lectius que atén. Això també és un binomi indissociable i indisponible. La inestabilitat política no pot alterar aquesta conjunció. I ara, en aquest moment, els grups polítics del Parlament tenen a les seves mans una opció única per poder dirimir-se del despropòsit que han generat ells mateixos. Han d’aprovar les modificacions necessàries de crèdit pressupostari o fer les accions pertinents perquè es compleixin els compromisos que afecten les persones que més ho necessiten i a les entitats socials que les atenen. Entre d’altres, han de poder aprovar l’increment de les tarifes dels mòduls de la cartera de serveis, per què ja estava acordat i per què és una qüestió de subsistència de les entitats que afecta directament els col·lectius que s’atenen i a les persones treballadores que executen els serveis de les polítiques socials públiques de Catalunya.
És bastant simple. El mal està fet, però encara existeix la possibilitat de redimir-se. Segurament li correspon a la Diputació Permanent del Parlament aprovar el necessari per complir aquests compromisos econòmics, però és necessari que els partits polítics catalans també entenguin que cada legislatura no es pot començar de zero amb el sector social. És necessari continuar amb la consolidació, l’execució i la legislació de les expressions que deriven de la societat civil a través de les entitats del Tercer Sector.
Els grups polítics tenen l’oportunitat d’una gran redempció. Tenen l’oportunitat que la ciutadania continuï pensant que els compromisos polítics que afecten les persones vulnerables i les entitats que les atenen no tenen per què decaure amb un canvi de legislatura. Tenen l’oportunitat d’aprovar de manera ràpida i àgil el marc normatiu necessari per reconèixer el tercer sector i la seva tasca; o per desplegar l’acció concertada com a principal instrument de provisió de serveis públics; o per afavorir l’economia social i solidària com un sistema més just. Tenen l’oportunitat de continuar desplegant des del mateix punt en què ara es troben totes les estratègies i les accions que permetin l’obligada protecció de les persones més vulnerables de la societat.
I l’únic que han de considerar els partits polítics de Catalunya és si aquesta redempció és simplement una oportunitat o si realment es tracta, amb tot el respecte, d’una obligació.