L’Alguer, ciutat turística o qui cosa?

A partir dels anys 50 del sècul passat l’Alguer diventa la capital del turisme de Sardenya; los primers hotels naixen en aquí contemporàniament a les primeres escoles d’hoteleria per a qualificats camerers i altre personal especialitzat: naix per primera volta en ciutat una classe empresarial d’hotelers professionals.

Dels anys 70 la ciutat presenta importants servicis turístics, hotels, càmpings, restaurants, discoteques, bars. La Barceloneta de Sardenya, com ve també anomenada, presenta un patrimoni ambiental important, un parc natural a dins del qual les coves de Neptú. Amb aqueixes característiques l’Alguer avui és un lloc coneixut i freqüentat del turisme europeu.

Tot això també gràcies a les competències d’un ofici de turisme que promou en manera professional la ciutat i lo sou territori, lo patrimoni cultural, històric i ambiental, la sua llengua, la gastronomia i naturalment la sua costera amb les platges més freqüentades a partir de Sant Joan a dins de la ciutat fins a Port del Comte.

Altres atraccions són lo patrimoni arqueològic de l’antiga civiltat prenuràgica i nuràgica (a partir de 3500-4000 anys abans de Crist), la part vella de la ciutat, lo patrimoni dels treballs antics com la pesca, que donen una riquesa a la promoció del territori i de la ciutat catalana de Sardenya; sem una plena afirmació d’una ciutat turística.

Contemporàniament naix un altre projecte, que és la Costa Smeralda. Però aqueixa última, respecte a la situació algueresa, és una realitat artificial no lligada a la situació d’una ciutat turística com l’Alguer; o sigui una populació viva, amb una pròpia llonga història.

Durant els anys tot se transforma, l’Alguer coneix una explosió d’edilícia residencial, té un pla general urbanístic vell dels anys 70, ningun servici important i ninguna estratègia d’esvilup ve realitzat. Després de trenta anys la ciutat ve transformada, enters quarters són modificats amb un resultat que veu la presència de dobles cases per vacances per 80-100.000 persones respecte als 43.000 ciutadans residents.

La ciutat no pot més viure mirant al sou passat gloriós, ha de mirar al futur, indicar una nova estratègia social, econòmica i sobretot cultural, preservar la sua identitat, la sua ànima, i per fer això té menester de crear un cos únic d’administradors públics i empresarials capaços d’indicar un nou pla d’esvilup, de creiximent.

No és més lo temps per la improvisació política i és obligatori posar de part les contraposicions entre les realtats econòmiques i culturals perquè les realtats econòmiques no tenguin l’avantatge sobre la realtat cultural.