“Nyany, caca i non”

En aquell temps, al meu poble i en relació als nadons, per afirmar que tot anava bé, es deia: “Nyany, caca i non”. Era que els bebès menjaven sense problemes, evacuaven normal, i dormien amb assossec. Ara, en època de jubilació avançada, penso si la frase no es podria tornar a fer servir i aplicar amb tota justesa i naturalitat. Perquè, igual que a la primera infantesa, cap a la cua de la vida i ara que l’edat que tinc m’ha llevat la por de morir jove, ara quan veig que la felicitat només és un conjunt de desgràcies evitades, resulta important (primordial, vaja) menjar bé, desocupar correctament i dormir amb placidesa: Nyany, caca i non. Tenir en compte i fer atenció a les coses essencials de la vida, vere dignum et justum est, aequum et salutaris –que deien els capellans–, altrament hi ha el perill d’existir sense viure, amb tanta brossa i purrialla en aquest món que ens ha tocat viure. Molta cosa va deixant d’interessar, es fa com una tria (inconscient) i es va desconnectant ara d’això, ara d’allò. Per exemple, abans m’interessava el cinema, passar un diumenge sense cinema era impensable, ara ni hi penso. M’encativava la cançó i aquells cantants; ara quasi no me n’interessa cap i, ultra això, seria impossible donar l’abast, cada dia surten nous cantaires, nous grups, noves cançons. M’encallo i em quedo amb els Beatles, els clàssics del segle vint. I una curiositat: he agafat gust a la lentitud, a la gansoneria. Abans feia tres feines a la vegada; ara, si en tinc dues en faig només una, amb el perill evident d’oblidar la segona. I amb la calma i la flegma m’han anat brotant diverses sensacions de llibertat: llibertat de temps, de pensament, de valorar o mesurar. Abans, davant d’un mal pas sobtat em posava de sobte vermell, i ara res de res: les emocions son més lentes, i la sang també. Fet i fotut, el millor és agafar-se les coses tal com venen, entomar la realitat com és i no pas com ens agradaria que fos, perquè el pensament humà és una ridiculesa de putxinel·li davant el mur de ferro i ciment armat de la realitat imperant. Però estic convençut que, malgrat tot, de les coses dolentes se’n pot treure alguna de bona. El vell grec Epictet escriví que l’abundància de mosques contribuí a crear la virtut de la paciència.