L'altra casa gran

És molt possible que el projecte de Josep Piqué i el PP de Catalunya, la seva direcció diguem-ne de primera hora, els seus afiliats i els seus votants, s’assemblessin tant com la nit i el dia.

I que, al capdavall, la constatació, en les diverses eleccions celebrades, que el polític vilanoví tampoc era capaç de treure el PP del seu forat negre català, decidissin aquest juliol els homes d’Aznar –el seu antic padrí– a donar-li el cop (polític) de gràcia.

El sofert militant o regidor o diputat de tota la vida del PP va empassar-se el gir catalanista que mai va existir a la pràctica mentre Piqué va ser una possibilitat electoral en el final del pujolisme; però després de les últimes catalanes, i en el context d’extrema debilitat interna de Mariano Rajoy, la seva sort estava cantada.

A les últimes eleccions al Parlament, a Piqué li va pesar el resultat de Ciutadans, que va irrompre al Parlament amb 3 diputats, i, en canvi, Alberto Fernández Díaz, a Barcelona, a les municipals del mes de maig, els va frenar.

Els de Rivera i Boadella ja patien una forta crisi interna que els va passar factura, però el problema per al PP, lluny d’haver quedat resolt, es pot reproduir a les generals per l’aparició d’una nova marca espanyolista: el partit de Rosa Díez i Basta Ya, que precisament serà liderat a Catalunya per una ja exfudandora de C’s.

Per això ahir, Daniel Sirera, el nou cap del PP de Catalunya, va donar la rèplica a la “casa gran” del catalanisme d’Artur Mas amb una crida a construir la “casa gran” del “no nacionalisme”. Sirera no vol ser Piqué i hi té tot el dret, però segueix la pitjor via: la basquització de la política catalana. I amb el guió de Vidal-Quadras de mitjans dels 90 torna a posar flors al monument de Rafael Casanova a l’Onze de Setembre.

Estrany costum “nacionalista” que deu ser l’únic partit “no nacionalista” del món que segueix. Esclar que el 1714, diu el PP, no hi va haver cap “derrota nacional”.