Nits d’hospital acompanyant un malalt

Una infecció ha dut l’àvia a l’hos­pi­tal de Can Ruti durant uns dies. Ja està a casa, recu­pe­rada, i amb mol­tes ganes d’arri­bar als cent anys, el 2032, ben eixe­rida. Els ingres­sos als cen­tres hos­pi­ta­la­ris sem­pre es fan llargs i fei­xucs; per aquest motiu la família no tenim prou pàgines de diari per agrair l’atenció i l’afecte mos­trat pel per­so­nal sani­tari i per qual­se­vol tre­ba­lla­dor que tre­pitja la planta –poc es parla de la com­pli­ci­tat del per­so­nal de neteja–. Les per­so­nes que es dedi­quen a l’atenció als malalts són el millor antídot con­tra la tris­tesa i con­tra la lògica pre­o­cu­pació que acom­pa­nya un ingrés. Són un refugi a la tem­pe­ra­tura desit­jada, sobre­tot quan algú sent que a la vida fa massa fred, o massa calor. Alte­ren estats d’ànim, gai­rebé sem­pre per a bé, i ja sabem que la cura no depèn per desgràcia d’un som­riure o unes parau­les ple­nes de vida, però són detalls que tenen un toc sana­dor i que repa­ren l’ànima. Espe­ci­al­ment quan reem­pla­cen fami­li­ars que mai, o gai­rebé mai, tra­ves­sen la porta de l’habi­tació. Així que després d’uns dies entre trac­ta­ments, men­jars bai­xos en sal i bates blan­ques, ja tenim l’àvia amb ganes de gresca. Les que ara neces­si­ten uns dies per recu­pe­rar la forma són les filles que no han vol­gut dei­xar-la sola durant les nits, sobre­tot per aga­far-li fort la mà i recor­dar-li qui era quan es deso­ri­en­tava una mica. Fer nit en un hos­pi­tal, si no ets la per­sona enlli­tada, és una experiència que podria for­mar part d’un con­curs tele­vi­siu de resistència. D’acord que les cadi­res d’ofi­cina on l’acom­pa­nyant per­noc­tava fa anys han pas­sat a millor vida, però les buta­ques actu­als són encara molt millo­ra­bles, sobre­tot si volem evi­tar que cada ingrés derivi en una des­pesa en fisi­o­te­ra­peu­tes sol·lici­tats pels fami­li­ars del malalt.