Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Reflexió del 2 de maig

El dos de maig, la “guerra del francès”, allò que als textos escolars era la “guerra de la independencia”, un motí popular madrileny convertit en “fiesta nacional”… és una data que em recorda la meva desinformació d’adolescent, amb les corresponents contradiccions.

El que vaig aprendre no aconseguí, això és cert, de fer-me sentir antifrancès o antianglès en funció dels successius fets d’armes. Potser perquè algun instint m’impedia d’identificar-me amb aquella història. Però no és l’instint, sinó els coneixements, allò que hom pot esperar de perfeccionar en un batxillerat, i en aquest sentit la meva malformació escolar fou total: vaig sortir-ne sense saber què era Espanya i què era França.

Hi ha catalans de la meva generació que hem hagut de patir –i superar fins on ha estat possible– la contradicció de la nostra francofília (de França, no de Franco!). Joves que en començar els anys cinquanta teníem els ulls posats en França com en un ideal. Érem uns joves incomparables amb els d’avui, érem uns “joves retardats” pels condicionaments de la postguerra, i passar la frontera –la francesa, és clar– era molt rar i ocasional. França era “l’estranger” i al mateix temps “la llibertat”. Tot era molt elemental, i per tant equívoc. Ningú no ens havia ben explicat que allò era el Rosselló, o la Provença, o Occitània. “Com es nota que som a França!”, dèiem, en veure els nous colors dels establiments, la propaganda política pública, la diversitat de marques de benzina.

I després hi havia París. Per nosaltres, París era la civilització i la capital d’Europa. Londres o Roma han fet un paper semblant per a molts joves de les generacions posteriors, però per nosaltres pertanyien a una altra galàxia. La poca cultura no espanyola que ens havien donat, i sobretot que ens havíem pogut fer nosaltres mateixos, era francesa. Des dels pintors impressionistes fins a les cançons d’Yves Montand o de la Piaf, la llibertat i la vida eren a París. Aquest sentiment –esdevingut sentimentalisme?– cultural aleshores ens va ajudar, i a París rastrejàvem els senyals d’una Europa històrica que el franquisme silenciava o negava.

Després, ja madurs, vam aprendre que París havia estat i era tan ofegador com Madrid de la nostra veritable història i de la nostra veritable cultura, i que Perpinyà no era la capital del departament dels Pirineus Orientals sinó la ciutat catalana on hi havia el palau dels Reis de Mallorca. Esgarrifa pensar el que ens va costar posseir aquest nou “sentiment”.

D’una banda tenim els records, les emocions, la biografia personal que és deutora d’un París que ens ajudava a respirar més enllà de la misèria educativa i l’opressió castellanitzadora; de l’altra, la consciència progressiva dels aspectes negatius del francesisme. Intentar de superar aquesta contradicció: aquesta és la particular “guerra de la independència” d’alguns catalans de la meva generació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia