Màquines, sí; homes i dones, també!

Aquesta crònica hauria de ser avui una repetició del títol que dona nom a aquesta secció. Repetir una i tantes vegades com sigui necessari l’enunciat “el factor humà” i, en arribar al final, un punt, un quadratí dels que estèticament fan bonic i llestos. Perquè aquestes línies tracten avui d’això, de la reivindicació de la condició humana com a valor absolut per damunt de totes les coses i, per sobre de tot, per damunt de les màquines, encara que també siguin fruit de la mateixa condició humana que aquí es pretén defensar.

És un debat vell el que enfronta tecnologia i individu. Està per resoldre encara si la inventiva convertida en màquina serveix per fer progressar l’ésser humà cap a una existència més plàcida o, per contra, només és una manera més de sotmetre la persona als designis del poder, és a dir, dels que controlen maquinaris i engranatges. Quan la tecnologia entra de ple en l’equació plantejada pel diner que busca la màxima rendibilitat, aleshores la cosa esdevé perversa, fruit de disputes irreconciliables.

El dilema sobre què va ser primer, l’ou o la gallina, és irresoluble, però que ningú tingui cap dubte que la condició humana ja poblava el planeta molt abans que s’inventés la primera moneda, les llibretes amb el deure i l’haver, els balanços comptables, el compte d’explotació i, per descomptat, molt abans que la intel·ligència artificial aterrés en el món laboral per canviar-ho tot.

En això de la digitalització dels llocs de treball, hi ha el que es veu i el que no es veu. Hi ha, per exemple, les pantalles que donen la benvinguda als clients de les hamburgueseries i que els permeten fer les comandes dels menús sense necessitat de demanar-ho al personal, o les caixes d’autopagament que troben els clients quan acaben el seu recorregut pel supermercat. I, com que tot va molt ràpid, aquestes màquines aviat quedaran obsoletes, ja que als Estats Units ja es treballa amb carretons d’anar a comprar intel·ligents que calculen el preu en funció dels productes que s’hi van posant.

Hi ha tot el comerç gestionat a través de la informàtica i les xarxes, que no es veu però s’intueix, i després hi ha el que no veu el ciutadà però que ja pateixen els treballadors, consistent en l’extensió de la intel·ligència artificial a diversos àmbits dels processos productius, i com aquest maquinari permet optimitzar jornades laborals, és a dir, permet a l’empresari veure aquells llocs de treball que poden ser suprimits.

“Amb l’ús de la intel·ligència artificial aplicada als processos d’organització de la feina, la meva empresa ha acomiadat disset persones en poc temps.” Ho explicava ahir a peu de protesta la Sara, una treballadora de l’empresa H&M i sindicalista de la CGT, sindicat que va organitzar una mobilització a Barcelona per reivindicar “un comerç humà i en contra de la digitalització despietada”. I la Sara encara insisteix sobre aquesta realitat: “Cada cop som més màquines i menys persones.”

I com que des d’aquest punt on ha arribat la crònica no queden gaires línies fins a arribar al final, ara potser sí que es pot reprendre el propòsit inicial i proclamar que allò que compta és el factor humà, el factor humà, el factor humà..., i així tantes vegades com faci falta perquè l’humà prengui consciència que tot plegat és molt més que un factor (mesurable).