Una novel·la lluminosa
Des de les invectives que Ignasi d’Antioquia desfermava contra els cristians judaïtzants a començaments del segle segon (“No us quedeu atrapats en els hams d’aquella doctrina vana!”; “defugiu els tanys de mala llei que generen fruits mortífers!”), l’animadversió que el cristianisme ha professat contra els jueus al llarg del temps ha deixat vestigis fins i tot en la cultura popular, també entre nosaltres. Al museu etnològic de Ripoll (cor de la Catalunya cristiana) es guarda una col·lecció de matraques i xerracs que es feien espetegar o giravoltar la nit de Dijous Sant per recordar la suposada sentència del sanedrí contra Jesucrist. I a moltes cases encara es “fa dissabte”. La pràctica ve d’aquelles famílies suspectes de ser jueves, que així evidenciaven la seva renúncia al sàbat i al repòs prescrit. L’animadversió va ser especialment sinistra a Mallorca, on el segle XVII uns ja cristians descendents de jueus (cristians “reconciliats”) van ser cremats per la Santa Inquisició com a recordatori de la marca dels llinatges maleïts. Prenent els fets com a detonant de context, Ariel Serra –català israelià de fe jueva– ha escrit una relat de ficció lluminós, i dic que ho és en més d’un sentit. Enlluerna per l’ús del lèxic, la paremiologia i uns diàlegs recurrents com l’onada que segueix l’onada i tallants com un vidre net. Lluminós també perquè, tot i fictici, aporta claredat històrica: no va ser el poble qui va acarnissar-se contra els dits xuetes, sinó un estament eclesiàstic vinculat sinistrament a la noblesa castellana. Lluminós, encara, pel llambre espiritual. Deu capítols, deu manaments de la llei de Moisès, i l’illa de Mallorca que, personificada, els introdueix a la manera dels estàsims de la tragèdia grega. La novel·la Liorna (editorial Afers) és una reflexió serena sobre la maldat disfressada de dogma i idolatria. Un poema sobre l’enyor de la vera ensenyança dels pares. També un advertiment, ja que no parla tan sols d’aquell segle XVII a Mallorca, sinó també, i d’una manera implícita, del desig d’escarment que la maldat castellana congria sempre contra els catalans (“aquesta gent que parla com nosaltres”). Tanco el llibre, el doblego, en faig córrer les quatre centes pàgines, que em fan vent a la cara. No espeteguen com les matraques, sinó que les fan callar. Quan el cos mor, l’ànima recorda...
