A contracorrent

Algú em va expli­car que, men­tre sen­tia un dis­curs que llo­ava la ins­ti­tució pública on tre­ba­lla pels mèrits ofi­ci­al­ment reco­ne­guts a través d’un sis­tema comp­ta­ble de supo­sa­des excel·lències, estava pen­sant en una altra manera pos­si­ble d’inter­pre­tar aque­lles xifres o, de fet, en una altra manera de comp­tar: quants mals de ven­tre, quan­tes nits sense dor­mir, quan­tes angoi­xes hi ha al dar­rere d’aquests “mèrits”?

Pen­sant-hi se’m va fer pre­sent Per­fect days, pel·lícula amb la qual Wim Wen­ders sem­bla haver con­nec­tat de nou amb un públic quan pot­ser ni ell mateix ho espe­rava. El cine­asta ale­many hi segueix la quo­ti­di­a­ni­tat d’un home que tre­ba­lla fent neteja de lava­bos públics a Tòquio. És pos­si­ble que el per­so­natge, inter­pre­tat pel gran Koji Yakusho, hagués fet alguna cosa ver­go­nyosa en el pas­sat que l’ha dut a una vida solitària, sen­zi­lla i dis­creta. Tant se val. El cas és que s’ha con­ver­tit en un home sense ambi­ci­ons de com­pe­tir i de figu­rar soci­al­ment i que, amb una repe­tició diària d’acci­ons quasi ritual, defuig el fre­nesí del món con­tem­po­rani. A més, sense estar pen­dent del mòbil, cul­tiva les seves afi­ci­ons amb una tec­no­lo­gia anacrònica: fa foto­gra­fies analògiques que han de ser reve­la­des i escolta la seva música pre­fe­rida (feta també en altres temps: Nina Simone, Janis Joplin, Van Mor­ri­son, Lou Reed) en “cas­sets”. Què fa que el per­so­natge i el film resul­tin atrac­tius? Per què van a con­tra­cor­rent? Fes­te­jar-los és una manera de con­tra­dir-nos? Cana­lit­zen la nostàlgia d’una vida repo­sada, desan­goi­xada i desen­gan­xada dels estímuls de les noves tec­no­lo­gies? En certa manera, és una pel·lícula d’auto­a­juda? O és que a les sales de cinema ja només hi va gent que està una mica fora del temps?