A cinc noies

“Estimat senyor Josep Maria Espinàs: som unes noies de 8è d’EGB que estem fent un treball sobre vostè i voldríem fer-li unes preguntes que li agrairíem que contestés”. Així comença una carta que acabo de rebre, i a continuació s’arrengleren vint-i-sis preguntes.

Les simpàtiques estudiants que m’envien aquesta carta no poden comprendre la frustració que provoca una petició d’aquesta mena per una raó evident: d’una banda, hi ha la bona fe dels qui pregunten i, de l’altra, la impossibilitat de contestar. “En quina tendència literària s’incorpora?” “Què opina de la crítica i dels qui opinen de vostè?” “Les seves obres, reflecteixen la seva personalitat o què reflecteixen?” “Quina opinió li mereix Catalunya? I Espanya?” Etcètera, etcètera. No sé pas quants dies i quantes pàgines em caldrien per a pensar i escriure honestament sobre aquests temes.

D’uns anys ençà, a les escoles es fan “treballs” que en el meu temps eren desconeguts. És un bon sistema d’activitat escolar, que desvetlla a més l’esperit de col·laboració entre grups d’alumnes. Penso, però, que a aquests alumnes se’ls deixa sovint massa sols –“redacteu vosaltres mateixos les preguntes”, etc.–; el treball ha de començar per l’autocrítica i per una dosi d’esforç propi, perquè sembla potser massa còmode demanar als altres allò que ja podem saber. Per exemple: “Ens podria dir algunes obres seves?” És lògic que aquesta informació ja la tingui qui s’interessa per un escriptor, o que qui suggereix el treball orienti prèviament les noies cap a la recerca d’aquesta informació en les enciclopèdies o llibres on és fàcil trobar-la. “Quin és el seu estil?” “Les seves obres, en què es basen?” Penso que tot això no ho ha de dir l’escriptor –almenys jo no sé fer-ho–, sinó que ha de ser objecte d’una anàlisi conjunta –mestres i alumnes–, i això sí que al meu entendre significa “treballar”.

Totes les ratlles que he escrit fins ara són la resposta, precisament, a l’última pregunta de les noies: “Quina opinió té sobre les preguntes que li hem fet?”, de manera que almenys n’he contestat una. Però com una prova de simpatia per les desconegudes amigues Gafarelo, Gandol, Micó, Mollà i Vilardebò intentaré de contestar “quines són les dates més importants de la meva vida”. Hi dono voltes i per més que hi penso només se m’acudeix que, objectivament, la més important devia ser el 7 de març del 1927, que és el dia que vaig néixer, perquè sense aquesta data no n’hi hauria hagut cap més. Ara: segur que n’hi ha hagut d’altres importants, i que no són, com a primer cop d’ull podria semblar, la d’aquell premi literari, la d’aquella circumstància familiar, la de qualsevol èxit, desgràcia o fet destacable. Quin dia va néixer aquell sentiment que ens ha acompanyat sempre o vam entendre la vida d’una manera determinada? Va ser, potser, un dia que plovia? La visió d’un paisatge, o d’una obra d’art, o la conversa amb algú, qui sap si va marcar una data decisiva en la nostra vida?

Tampoc no m’estranyaria, joves amigues, que la data més important de la meva vida –i de la vostra, i de la de tothom– fos cada dia.