En Jordi tenia una merceria

A crit i pala. Així s’ha fet la Trinitat Vella, la Trini. Primer va ser la pala, i el pic, evidentment, i després la reivindicació, la lluita veïnal. Primer va ser la casa, aixecada amb les pròpies mans, després la consecució d’un barri digne per viure-hi, un lloc amb condicions, que una cosa és viure a la fi del món i una altra és no reivindicar el dret, com qualsevol, a tenir una escola, una biblioteca, una piscina, una boca de metro a tocar que et faci sentir part d’una comunitat i no un nàufrag urbà menjat per cotxes i autopistes.

Hi ha un altre tipus de matèria amb què està construït aquest barri: el sentiment de pertinença a un lloc, l’estima a l’espai i el respecte al veí, que vol dir la construcció d’una col·lectivitat basada en la solidaritat amb aquell que és igual que tu, el que viu i lluita amb tu braç a braç, i tot plegat per consolidar una sòlida idea de col·lectivitat, un grup amb arrels profundes.

Als carrers de la Trini s’hi respira un batec diferent del de la resta de la ciutat. Potser és perquè es triga tant a arribar-hi que un cop s’hi és tot ja està fet i no cal córrer. Potser és perquè tot ell és un barri enfilat en el costerut turó de Finestrelles i això fa que la vida s’hi mesuri a un ritme més pausat, pas a pas, que tot fa pujada. I caminar lent dona una perspectiva diferent de les coses i permet conèixer-les bé i, també, que es conegui les persones. Potser és perquè a la Trini les persones i la seva vida són el que dona sentit a les cases i a les coses.

Per exemple, quan a les veïnes del carrer d’Ausona se’ls pregunta on és la casa on el Jordi tenia la merceria –així mateix, com si al barri només n’hi hagués un, de Jordi–, cap d’elles dubta a indicar el lloc exacte: “Una mica més amunt, a la cantonada.” I en arribar-hi, una altra pregunta per afinar el tret: “On era la merceria del Jordi?” I una resposta per fer diana: “En aquesta casa.”

El Jordi és un vailet amb pantalons curts, barret de palla i un pic, tot ell dins d’una rasa en plena construcció per fer els fonaments de la que seria la casa familiar. En Jordi apareix així en una gran fotografia presa a mitjans dels anys cinquanta del segle passat i que s’exposa a la plaça de la Trinitat, un lloc que si el barri tingués categoria de poble seria plaça Major, perquè és centre vital i ròtula que articula l’entramat urbà.

Com aquesta imatge, distribuïdes pels carrers de la Trinitat Vella, hi ha exposades dotze grans fotografies que són l’explicació gràfica de com es va construir el barri i s’hi va donar contingut, sempre sota l’impuls de la seva gent. La mostra Guanyar un barri ensenya molts moments de vida, i també de lluita, de pancartes, i rere cada pancarta una passa endavant, una victòria col·lectiva.

En Jordi del pic i els pantalons curts, i el seu pare, que també apareix a la fotografia, van acabar alçant una casa que amb el temps va tenir tres pisos i als baixos una merceria que encara es recorda, tot i que fa molts anys que el lloc l’ocupa un locutori, símbol de temps canviants.

La mostra s’ha pogut bastir gràcies a la feina de gent com, entre altres, l’Amador Expósito, membre d’una entitat dedicada a rescatar la memòria del barri anant a buscar veïns, demanant-los que els expliquin històries, que els ensenyin fotografies. Feina pacient però preciosa per honorar en Jordi, la seva història, i tants altres retalls de vida.