Ni un número de telèfon retingut al cap

Estava l’altre dia espe­rant per pagar en una lli­bre­ria. Davant meu, un senyor estava a punt d’abo­nar la seva adqui­sició quan la cai­xera li va fer la pre­gunta de “car­net de soci?”. Ell no ho era pas, però sí la seva dona, segons va expli­car, així que a la boti­guera ja li estava bé per apli­car-li un petit des­compte. Per com­plir amb la rutina, la jove li va sol·lici­tar el DNI o número de mòbil de l’esposa. Tot el que l’home sabia, del telèfon reque­rit, era que començava per sis. Pel que vaig intuir, no hau­ria pogut encer­tar cap dels altres vuit dígits. Els va anar a bus­car al seu dis­po­si­tiu i qüestió resolta. L’escena, trans­cor­re­guda en pocs segons, em va fer refle­xi­o­nar sobre els escas­sos números de telèfon que tenim retin­guts a la ment, si és que en tenim cap, i sobre­tot va pro­vo­car que sal­tes­sin algu­nes alar­mes dins el meu cap: si algun cop no tinc el mòbil a mà i neces­sito ajuda de forma urgent, a qui podria tru­car a par­tir dels números que tinc memo­rit­zats? No sé ni com comen­cen els dels pares i el de la pare­lla podria ende­vi­nar-lo només a mit­ges, així que no ser­vi­ria. El de la meva filla no sé ni com comença i el mateix em passa amb els de la majo­ria de per­so­nes del meu entorn. Només podria recórrer a la ger­mana, perquè té molts dígits con­se­cu­tius i és fàcil de gra­var a la ment, i el d’una amiga que des­co­nec per què me’l sé però resulta que és mes­tra, així que en funció de l’hora ni tan sols em res­pon­dria. I ara em vin­dreu a dir que d’ençà que por­tem l’agenda a sobre, ningú els memo­ritza. Però recordo que al prin­cipi de l’era dels mòbils podia tecle­jar de memòria un bon gra­pat de telèfons. Suposo que era l’herència de l’època dels telèfons fixos, quan l’agenda la dúiem al cap i pro­ba­ble­ment ens va sal­var de més d’una situ­ació no gaire agra­da­ble.