Quadern d’economia
Cotitzar a borsa
La notícia econòmica més important per a l’economia catalana d’aquestes darreres setmanes ha estat la incorporació del grup Puig a la Borsa de Barcelona. La borsa és un mercat de capitals, o sigui el lloc on van a comprar títols de societats els qui volen invertir en participacions a les empreses i els inversors que es volen desprendre de les que tenen. La borsa, per tant, assenyala el preu de cada acció segons el criteri del mercat i pot coincidir o no amb el real segons hi hagi actius o passius no coneguts.
El grup Puig és el primer a Catalunya en el seu sector i a tot l’Estat i té un paper de primera línia a la majoria dels estats europeus i els Estats Units. Controla una sèrie de marques ben conegudes, com Paco Rabanne i Carolina Herrera. El primer era un xicot del País Basc francès i la segona, una veneçolana que té un nom difícil de pronunciar per als americans.
Les empreses van a borsa per dues possibles raons: els accionistes es volen desprendre d’una part de les accions o es busca nou capital per fer créixer l’empresa. Tot indica que en el cas dels Puig, la raó principal és la segona. No obstant el control de l’empresa es pot mantenir amb percentatges del capital inferiors al 50%, sempre que la resta estigui repartida entre molts accionistes que no puguin competir amb el grup fundador i majoritari. Hi ha grans empreses controlades per grups que tenen el 15, el 20 o el 25%. Espero en tot cas que el control no surti de les mans dels germans Puig.
La borsa espanyola està molt centralitzada a Madrid, un fet que no ha d’estranyar, ja que tot està centralitzat per la capital de l’Estat amb l’excepció de les avellanes o de les ametlles, que segueixen tenint Reus com capital del producte.
Com a exemple, l’actual Naturgy, creada amb el nom de Gas Natural SA i resultat dels llargs esforços de Pere Duran i Farell amb els seus amics de Líbia i Nigèria. Ara és una empresa domiciliada a Madrid i es parla de la venda d’una part del capital a inversors àrabs.
La borsa ha de donar entrada als petits accionistes i els fundadors que van crear l’empresa han d’anar amb compte per tal que no es creï un nucli que els pugui fer front. Hi ha hagut empreses que han optat per sortir de la cotització borsària i quedar-se amb els accionistes que ja tenien. Com va ser el cas fa anys de la cervesera Damm.
Catalunya sempre ha estat mancada de capital. La força que té un grup familiar pot ser important però pot ser insuficient per a competir amb una gran empresa. És aleshores que es planteja l’alternativa de mantenir-se al nivell de facturació que tenien fins aleshores, acceptar un creixement mínim, o bé anar a borsa i aconseguir el capital procedent de petits o mitjans accionistes que acostumen a no conèixer ningú de l’empresa ni a tenir relació personal amb cap d’ells. Una empresa que no cotitza a borsa difereix fonamentalment d’una que està en aquest mercat de capitals. La primera es pot distingir per un nom familiar com és el cas de Puig, però si vas a cotitzar a borsa el caràcter familiar desapareix i es converteix en una societat que té centenars o milers d’accionistes que només estan pendents dels dividends que cobraran cada any. Per tant, desapareixen en bona part les activitats socials que no creen beneficis i que són mal rebudes per l’accionariat.