El destí et du on menys t’ho esperes

Pas­sava cada nit per davant d’un d’ells i ni se’l mirava. S’havia acos­tu­mat a tro­bar-se’l i, de tanta repe­tició, li resul­tava invi­si­ble als ulls. For­mava part del pai­satge del barri, com els gron­xa­dors davant l’escola o la pape­rera atro­ti­nada de la can­to­nada. No sabia si sota aque­lla mun­ta­nya de car­trons hi havia un home o una dona perquè només s’ende­vi­na­ven uns peus ama­gats en unes saba­tes ronyo­ses que no faci­li­ta­ven cap pista. Sabia que no cau­sava nosa i que no havia trans­cen­dit cap història que fes pen­sar que era un perill tenir-lo allà. Mai se li va pas­sar pel cap apro­par-s’hi per si exis­tia alguna forma d’aju­dar-lo. Ni tan sols pre­gun­tar-li el seu nom. Tam­poc va sen­tir curi­o­si­tat per saber en quin moment se li va estron­car la vida ni com un dia, pot­ser de forma sob­tada, es va des­co­brir a ell mateix vivint al car­rer. Sen­tia llàstima, això sí, però sen­tia també que poc podia fer ella per sal­var-lo. El que no podia ima­gi­nar, quan es cre­uava amb aque­lla ànima de car­rer, és que pot­ser no esta­ven tan lluny com ella pen­sava. Que a qual­se­vol per­sona, mal­grat tenir un dia a dia plàcid, se li pot esmi­co­lar l’existència quan menys s’ho espera. Això ho va enten­dre anys després, quan l’acu­mu­lació d’un parell de fra­cas­sos per­so­nals, un de labo­ral i un altre de sen­ti­men­tal, la van dur a la ruïna econòmica i emo­ci­o­nal. D’un pis de llo­guer a una casa ocu­pada on l’alco­hol i les dro­gues eren l’únic camí per sub­sis­tir a aquell infern, i d’aque­lla casa des­val­guda, al car­rer. Molt a prop d’aquell racó on durant molts dies havia obser­vat, ali­ena als seus pro­ble­mes i sen­ti­ments, una figura humana de la qual no sabia res. Ara, mínima­ment recu­pe­rada, es mira amb uns altres ulls tots els sen­se­llar i sap que el destí et pot dur allà on menys t’ho espe­res.