Vestir-se de núvia

Arribo fosa a Sant Jordi, que abans m’agradava tant i, des que em toca viure’l a l’altra banda (posem-hi trenta anys), detesto més que el dia de la marmota, sobretot si ets la bestiola que treuen del cistell per fer veure que hi ha alguna predicció de futur. Vinc, a sobre, de sotmetre’m a la revisió mèdica anual. La infermera s’ha pensat que feia broma quan li he dit que fumava el doble que l’última vegada, que no hi sento bé, que no m’hi veig bé, que m’ha empitjorat la migranya, que he deixat de fer esport perquè sovint em costa respirar i que si tarda gaire a omplir el qüestionari me n’aniré perquè tinc feina. I vinga a riure, ella, perquè es veu que tinc la veu nasal o alguna cosa així i faig molta gràcia quan dic que m’estic morint. M’ha pres les mides de la cintura encara enriolada (“m’he engreixat”, confesso com un pecat) i després m’ha fet seure en una butaca per treure’m sang. “Quin braç vols?”, em demana, i li dic: “Aquest”, perquè tant se me’n dona si en lloc d’una xeringa me’n treu dues garrafes i acabem d’una vegada. Mentre l’agulla em perfora la vena, em veig penjant d’un ganxo, com aquells vestits de núvia, sense cos a dins, que giraven suspesos d’una corriola a Barcelona per la Bridal-no-sé-què. Tots blancs, amb una mica de cua, molt de tul i molta pedreria. Semblava l’anunci d’una bugaderia amb un sentit de l’humor sinistre. Però jo només hi veia llibres, cada un amb la seva etiqueta al vent, igual de flonjos i incolors que el cotonet que em posen al plec del braç en acabat i que premo fort per si, amb sort, estrangulo el cansament que porto a dins.