Vestir-se de núvia

Arribo fosa a Sant Jordi, que abans m’agra­dava tant i, des que em toca viure’l a l’altra banda (posem-hi trenta anys), detesto més que el dia de la mar­mota, sobre­tot si ets la bes­ti­ola que tre­uen del cis­tell per fer veure que hi ha alguna pre­dicció de futur. Vinc, a sobre, de sot­me­tre’m a la revisió mèdica anual. La infer­mera s’ha pen­sat que feia broma quan li he dit que fumava el doble que l’última vegada, que no hi sento bé, que no m’hi veig bé, que m’ha empit­jo­rat la migra­nya, que he dei­xat de fer esport perquè sovint em costa res­pi­rar i que si tarda gaire a omplir el qüesti­o­nari me n’aniré perquè tinc feina. I vinga a riure, ella, perquè es veu que tinc la veu nasal o alguna cosa així i faig molta gràcia quan dic que m’estic morint. M’ha pres les mides de la cin­tura encara enri­o­lada (“m’he engrei­xat”, con­fesso com un pecat) i després m’ha fet seure en una butaca per treure’m sang. “Quin braç vols?”, em demana, i li dic: “Aquest”, perquè tant se me’n dona si en lloc d’una xeringa me’n treu dues gar­ra­fes i aca­bem d’una vegada. Men­tre l’agu­lla em per­fora la vena, em veig pen­jant d’un ganxo, com aquells ves­tits de núvia, sense cos a dins, que gira­ven sus­pe­sos d’una cor­ri­ola a Bar­ce­lona per la Bri­dal-no-sé-què. Tots blancs, amb una mica de cua, molt de tul i molta pedre­ria. Sem­blava l’anunci d’una buga­de­ria amb un sen­tit de l’humor sinis­tre. Però jo només hi veia lli­bres, cada un amb la seva eti­queta al vent, igual de flon­jos i inco­lors que el coto­net que em posen al plec del braç en aca­bat i que premo fort per si, amb sort, estran­gulo el can­sa­ment que porto a dins.