Sant Jordi, mirall de dèries nostrades

La diada de Sant Jordi és, segurament, el tret de la catalanitat que més consens desperta en aquest racó de món. Ho té tot per triomfar: l’exaltació de la literatura, de l’amor i de la vida al carrer. Sant Jordi té, a més, la virtut de posar la societat catalana davant el mirall i mostrar-li totes les virtuts, els defectes i les dèries. La virtut, per exemple, d’haver-se empescat una festa tan especial i admirada arreu del món, i el defecte de mostrar, amb tota la cruesa del món, que si no fos perquè tenim un dia en què hem de fitxar per comprar llibres la meitat de les llibreries haurien de tancar.

Capítol a part mereixen les dèries dels catalans, magnificades en el dia del llibre i la rosa, amb la de l’estètica al capdavant. Els darrers dies hi ha hagut un debat encès a les xarxes socials i als mitjans de comunicació sobre el costum de les institucions de guarnir els seus edificis més emblemàtics amb motius de la festivitat de torn. La façana del Palau de la Generalitat ha estat personalitzada aquests dies –com es va fer per Nadal– per mostrar als catalans que s’escau la diada del patró de Catalunya. Les finestres de l’edifici s’han guarnit amb piles de llibres i unes roses ben grosses i arran de terra s’hi ha col·locat un drac de grans dimensions per a gaudi dels turistes, que no s’han estalviat ohs! quan passaven per davant i per a desesperació de molts usuaris de Twitter, que recorden –segurament amb raó– que la llei de patrimoni no deixa fer segons quins experiments amb els edificis. Possiblement, les lleis nord-americanes són més laxes perquè ningú no es posa les mans al cap quan es profana la Casa Blanca amb carabasses gegants i guarniments terrorífics per Halloween o es tenyeix de verd per Sant Patrici.

Aquest any, la diada de Sant Jordi ha arribat amb un extra de picant per obra i gràcia del dissenyador del cartell de Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona, que s’ha descuidat de posar banderes catalanes al dibuix, en el qual sí que surten altres elements distintius de la diada, com les roses, els llibres i la gent passejant. El descuit, evidentment, ha generat tot d’acusacions de voler amagar la catalanitat de la festa del patró de Catalunya i, en sentit contrari, els escarafalls dels qui defensen una despolitització de la festa, com si fos possible despolititzar res. En tot cas, una mica més de coloraina en aquest disseny ensopidot no li hauria fet cap mal.

D’aquí a algunes hores ja sabrem quin personatge del 3Cat, quin cuiner televisiu o quina estrella de les xarxes apareix a les llistes d’autors més venuts, cada cop més qüestionades, i molts catalans tornaran a casa satisfets després d’haver-se esbatussat, a cops de colze, amb els seus conciutadans per accedir a una parada de llibres del passeig de Gràcia, que és on ha d’anar un barceloní com cal.

Els qui han resistit els cants de sirena de la plaça de Catalunya i rodalia podran triar i remenar llibres amb més tranquil·litat pels carrers del seu barri i compraran la rosa aquells nanos tan trempats del cau del costat. Això sí, la majoria de llibres romandran impol·luts a les lleixes del menjador o de l’habitació en espera de fer servei quan arribi la propera pandèmia i necessitem un fons ben bonic, ple de lloms de llibres, per fer videoconferències amb els companys de feina, amics i saludats.