El club dels que no duem diners a sobre

cada cop som més mem­bres al club de les per­so­nes que no por­tem mai a sobre diners en efec­tiu. Ni mica ni molla, o el que vin­dria a ser el mateix, ni bit­llets ni xava­lla. Si haig de fer qual­se­vol com­pra, doncs tiro de tar­geta i avall. Sobre­tot d’ençà que tots els esta­bli­ments li han vist les ore­lles al llop i han supri­mit l’obli­gació de fer aque­lla des­pesa mínima per pagar amb tar­geta. Fins ara m’havia anat força bé amb aquest sis­tema, des­comp­tant aque­lles oca­si­ons en què algú dema­nava ni que fos una moneda i gus­to­sa­ment li n’hau­ria donat però no va poder ser. Dar­re­ra­ment, però, se’m genera un pro­blema amb el qual no comp­tava. Els fills comen­cen a anar sols pel món i, de tant en tant, o pot­ser és més encer­tat dir que cada cop amb més freqüència, dema­nen diners en efec­tiu. Fins no fa gaire, ells feien l’elecció a la botiga i jo anava al dar­rere i pagava. Però ara ja no, així que cada cop que implo­ren diners –i ells per­ta­nyen al club dels fills que et dema­nen les coses trenta segons abans de neces­si­tar-les, ja sigui una car­to­lina ver­me­lla o cinc euros– em veig obli­gada a sac­se­jar but­xa­ques i calai­xos aviam si hi ha sort. La for­tuna, però, no acos­tuma a estar de la meva part, així que ara em veig sub­mer­gida en aquest debat intern sobre quina edat és la idònia per tra­mi­tar-los la seva pri­mera tar­geta de crèdit per tras­pas­sar-los la qua­li­tat exacta que els cal –al meu club de per­so­nes que no duem efec­tiu a sobre estem tots igual–. Sobre­tot perquè soc cons­ci­ent que ells, per edat, no tenen cap capa­ci­tat de gene­rar diners però sí una capa­ci­tat infi­nita de munyir la vaca. Així que quan faci comp­tes pot­ser m’haurà sor­tit el tret per la culata. Perquè estic con­vençuda que no dur diners al mone­der també m’ha estal­viat més d’una des­pesa inne­cessària.