L’odi irracional a fer-se fotos

Hi ha persones que viurien davant una càmera fotogràfica i tenen per costum immortalitzar –i ara compartir amb la resta de la humanitat– fins i tot el moment de tallar-se les ungles del peu. En el lloc diametralment oposat estem els que sentim un odi irracional a plantar-nos davant un objectiu. Som els que abans no s’inventessin els selfies ens encarregàvem sempre de disparar en mode manual i ens asseguràvem així de no aparèixer a la instantània. I és que fa alguns anys, i d’això no fa tant, el “vinga, va, una foto” se sentia de Pasqua a Sant Joan perquè ni tothom anava amb una càmera a la mà ni el preu del revelatge permetia anar fent clic com qui menja pipes. Així que el patiment es reduïa a dies molt significatius i al moment de renovar aquells documents oficials que van presidits per la nostra carota. Confesso que he dut a la cartera tant el DNI com el carnet de conduir ben caducats –fins i tot em fa vergonya confessar la xifra–, sobretot per la mandra que em feia trobar el moment de plantar-me davant la càmera. A aquells que us agraden els focus, segur que no podeu arribar a entendre ni un mil·ligram de la tona que pesa el nostre patiment. Fins i tot, des de la vostra expertesa, us permeteu facilitar-nos alguns consells per passar el mal tràngol: “Sigues natural, relaxa’t, gaudeix del moment.” I ja procurem fer-ho per tal de sortir vius de la tortura, sobretot això d’intentar sortir a la foto ben espontanis, però és que després mirem el resultat i sembla que acumulem un mes menjant arròs bullit.I tant és que ens la juguem amb una única imatge o que ens estiguin martiritzant amb ràfegues sense descans. La sort és que actualment es fan moltes fotos, però es poden esborrar a la mateixa velocitat.