President, posi les vies!

La civilització es mesura amb el fet de poder anar a les sis del matí a una cita ineludible i que algun servei públic t’hi porti còmodament. La resta és barbàrie, superstició i temps obscurs. A Balaguer, per exemple, no pots contractar un taxi abans de les nou del matí perquè fins a aquella hora no hi ha cap empresa amb xofer disponible. Voler mantenir el títol de ser la segona ciutat de Ponent implica posar-se les piles també en el sector privat, senyors de Balaguer. I a vegades, com deia el profeta, cal aixecar-se ben d’hora, ben d’hora. Com potser sí que fan –no ho sé, ara diré a l’atzar un exemple qualsevol– els de Tàrrega. Però, sortosament per a la capital de la Noguera, no tot depèn de la iniciativa empresarial.

El tren de la Pobla és, segurament, un dels miracles en infraestructures més estranys i imprevistos dels darrers anys. Sense abocar-hi quantitats pornogràfiques de diner públic, sense grans dispendis de màrqueting polític, sense fer volar coloms com a l’aeroport d’Alguaire ni enterrar-hi milions i milions d’euros de sobrecost en un macroprojecte que sabien que naixia capat per la Unió Europea, com van fer les nostres digníssimes autoritats amb el canal Segarra-Garrigues, la línia de ferrocarril entre Lleida i la Pobla de Segur ha anat incrementant a poc a poc el servei als ciutadans de Ponent que viuen al llarg del seu recorregut, fins a convertir-se en una eina moderna i funcional, tan discreta com eficient. És així. En aquesta columna ens agrada posar el dit a l’ull, és cert. Però quan una cosa ha anat bé, també es diu i no passa res.

Cada dia, cap a les set del matí, l’estació de Balaguer reuneix una heterodoxa quantitat de balaguerins mig adormits, de totes les edats i condicions. Estudiants universitaris, professors, oficinistes, informàtics, funcionaris de carrera i algun jubilat amb hora al metge. La classe mitjana de comarques cap a la feina a la capital de Ponent. Alguns agafaran l’alta velocitat i continuaran el trajecte fins a Barcelona. És molt difícil trobar-hi un seient i algun cop la sensació és la d’anar ben embotit. El mateix passa a la tornada, entre les cinc i les set de la tarda. Bon senyal. Quan la Generalitat es va fer càrrec d’aquesta línia, el 2005, es trobava en estat moribund i alguns creien que el tren no era necessari i que allò només serviria com a tren turístic per a nostàlgics. Aquell any van pujar-hi 10.185 persones. Sobretot, gent gran dels pobles que no tenia cotxe per baixar a Lleida, amb vagons atrotinats i uns horaris demencials. En aquest temps ha multiplicat per més de trenta els seus usuaris i l’any passat ja en van ser 379.229. Modernitzar-la i posar-hi freqüències civilitzades l’ha convertit en un servei de rodalies millorable però funcional.

Aquest any se celebra el centenari del primer tren de la línia. El servei entre Lleida i Balaguer demostra que a Ponent hi hauria demanda si tinguessin unes rodalies com cal. A falta d’altres projectes més engrescadors i rupturistes, missatge des de Ponent per a qui guanyi el 12 de maig: president, posi les vies!