De Chicago a ‘San José Artesano’

Fa 138 anys una gran vaga obrera a Chicago i a altres ciutats dels Estats Units va donar lloc a la celebració d’avui, el Dia Internacional dels Treballadors. Llavors, al 1886, reivindicaven la jornada laboral de vuit hores. De vuit hores per sis dies a la setmana, és a dir, treballar només 48 hores a la setmana. Han passat molts anys des de llavors i cada any, tal dia com avui, surten al carrer manifestacions diverses. Es va instituir com a jornada de lluita del proletariat internacional el 1889, a París. A Chicago el dia 1 es van aplegar més de dues-centes mil persones. Els dies següents les manifestacions es va tornar violentes, hi va haver enfrontaments amb la policia i el dia 4 una explosió va provocar diversos morts i de resultes d’allò vuit manifestants van ser condemnats a mort i quatre van ser executats. A casa nostra, anys abans ja hi havia hagut reivindicacions.

Amb la mort de Franco i el rellançament public dels sindicats, fins llavors prohibits, les manifestacions del Primer de Maig van tornar a ocupar els carrers de la ciutat. Al llarg dels anys recordo manifestacions molt importants i algunes de relativament minses, també en funció del que passava, des d’un punt de vista laboral o de tancament d’empreses a les comarques gironines. Les recordo unitàries i moltes altres amb dues capçaleres diferenciades en funció de qui les convocava. I fins i tot recordo un any en què, al davant de les dues manifestacions diferenciades, pel mig de la Gran Via, obria la comitiva Damià Escuder, tot sol amb una gran bandera.

Els que ja tenim una certa edat recordem com el Primer de Maig també fèiem festa de petits, durant el franquisme. Llavors, però, deien que celebràvem el dia de San José Artesano, així, en castellà. I també es mobilitzava molta gent per fer grans demostracions. Anomenades Demostraciones sindicales i organitzades per l’Obra Sindical de Educación y Descanso, les recordo en aquella televisió en blanc i negre. Exhibicions gimnàstiques i folklòriques davant el caudillo Franco. Cada any tocava a grups de les regiones de España anar a Madrid. Llavors, commemorar el Primer de Maig estava prohibit i havia estat el 18 de juliol, dia del cop d’estat, quan celebraven l’exaltació del treball, amos i treballadors plegats, anomenats com a productores. Però el fet que el papa Pius XII va decidir cristianitzar la festivitat del treball el 1955 i posar-la sota al patronatge de San José Artesano, el règim ho va aprofitar per traslladar la celebració a l’1 de maig, prohibint, així sí, qualsevol altre tipus de manifestació. Diuen les cròniques que aquell dia, al marge de les Demostraciones Sindicales, també es feien corridas de toros i partits de futbol importants i es passaven pel·lícules de primer nivell als cinemes.

Motius per sortir al carrer sempre n’hi ha. També per causes laborals. Els sindicats surten al carrer, però apareixen noves organitzacions que els guanyen terreny i suposo que els sindicats clàssics d’obediència espanyola tenen ben estudiat el perquè els passa. És el problema d’institucionalitzar moviments. En tot cas, bon dia del treballador, que és el que són o han estat la gran majoria.