Els murs de la nova Europa

S’està obrint pas una nova Europa. L’Europa que s’està desdibuixant ara va néixer després de dues guerres mundials que venien precedides de segles de conflictes. En el que es considera el text fundacional de la vella Europa –la Declaració Schuman–, hi llegim que “la pau mundial no es pot defensar sense uns esforços creadors equiparables als perills que l’amenacen” i continua afirmant que “la contribució que una Europa organitzada i viva pot aportar a la civilització és indispensable per al manteniment d’unes relacions pacífiques”. Va ser un projecte convençut que una Europa pròspera havia d’enderrocar els murs interiors aixecats durant segles i que, de manera molt significativa, havien estat protagonistes dels conflictes fronterers entre França i Alemanya. Superar la guerra era l’objectiu, i l’instrument va ser el disseny d’un espai d’interessos compartits, perquè “Europa no es farà de cop ni en el seu conjunt: es construirà gràcies a realitzacions concretes que creïn, en primer lloc, una solidaritat de fet”.

La nova Europa també s’està construint al voltant del conflicte, però no sota la premissa d’evitar-lo. Són moltes les veus que alerten sobre la possibilitat que s’estengui la guerra d’Ucraïna. Una de les que n’han advertit de manera més insistent és la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i ha fet una crida a estar preparats. Von der Leyen pretén activar un pla industrial a gran escala per a la producció i la compra conjunta de material militar i ara fa poc s’ha sabut que ha demanat un informe sobre la preparació d’una defensa civil en cas que calgués una mobilització massiva per defensar-se. Si els vells valors apel·laven a la contribució europea a unes relacions pacífiques, el nou paradigma implica preparar-se per a la confrontació.

Mentre es discuteix com es pot finançar el rearmament, el punt en què ja s’ha arribat a un acord és la revisió del Tractat de Schengen. L’argument que han fet servir els impulsors de la proposta de reforçar les fronteres exteriors de la Unió és que calen nous instruments per fer front a la guerra híbrida i, concretament, a l’ús dels migrants com a arma política. Les noves normes permeten als estats membres limitar el nombre de passos fronterers, reduir els horaris d’obertura i intensificar la vigilància a les fronteres.

Aquesta modificació de Schengen l’ha votat l’actual Parlament Europeu, que la setmana passada va celebrar l’últim ple abans de les eleccions en què s’escolliran els nous representants. Segons les enquestes, els grups de dreta estan molt per sobre en intenció de vot. Europe Elects, que fa projeccions a partir de les enquestes fetes als diversos estats, pronostica que populars i socialdemòcrates es mantindran com a primer i segon grup al Parlament d’Estrasburg, però que en el tercer, el quart i el cinquè hi estaran representats els nous nacionalismes populistes. Les enquestes també dibuixen un Parlament més fragmentat. Tot i la tradicional entesa entre els grups majoritaris, resulta impossible assegurar que les formacions emergents no formaran part de les noves majories.

L’Europa que va ambicionar exportar els seus valors es conforma ara a defensar tímidament el seu model de societat. Amb una economia cada cop més dirigida, els objectius estratègics principals han passat a ser orientats a recuperar l’autonomia, ja sigui per disposar d’armes, de xips, de productes sanitaris o de fons d’energia pròpia. No pot resultar una sorpresa el renaixement d’un sentiment nacional si s’alimenta un discurs que defensa la necessitat d’una autosuficiència que, no fa tant, anomenàrem autarquia. Els riscos evidents que ens amenacen des de l’exterior haurien de convidar Europa a ambicionar tenir un protagonisme suficient per incidir en els processos que els provoquen. Tancar-se en un mateix pot donar una (falsa) sensació de seguretat. I el pitjor de tot és que possiblement no servirà de res.