Nora Kars i una taca vermella

Un dels àmbits de l’exposició que el MNAC dedica a Suzanne Valadon està organitzat com una pinacoteca íntima, amb tot de retrats d’amics, familiars i protectors d’aquesta artista que ningú no havia previst a l’Olimp de Montmartre, fins que va deixar de fer de nimfa lletosa per als pintors que la contractaven de model per esdevenir un subjecte amb mirada pròpia. Entre aquesta galeria de gent pròxima, on la mà li tremola quan pinta el fill, el també pintor Maurice Utrillo, amb els ulls d’una brillantor malaltissa, de depressiu alcoholitzat, compareix en un racó un retrat preciós de Nora Kars de 1922 provinent del Pompidou, una mica galtaplena, d’una rodonesa quasi oriental, amb un sobri vestit negre que fa destacar el vellut vermell de la butaca on s’asseu, el teló de tons torrats que li vessa per darrere i el manyoc igualment carminat d’alguna cosa imprecisa que té a la tauleta del costat, potser una labor, potser un fragment de pintura inconclusa. Valadon va estar molt unida al matrimoni Kars justament aquell 1922, quan va passar amb ells les vacances d’estiu a Genets, a la Bretanya, una trobada que repetiria el 1923 a Segalàs, al Pirineu, en plena crisi amb la seva parella, i que es prolongaria a través del fill, Maurice, que encara el 1927 dedicava a Nora Kars un sonet on la definia d’“experta en cuina, art i elegància”. Nora Kars, nascuda a l’antiga Txecoslovàquia com Berta Braunova, formaria part de la comunitat internacional de Tossa dels anys trenta, quan va comprar amb el seu home, el pintor Georges Kars, una casa al carrer de Sant Elm on ja no sabem si va convidar-hi també Valadon, malalta i turmentada pels vaivens sentimentals. La casa, que havia estat de l’advocat i col·leccionista Ferran Benet, era plena de mobles antics i plats de ceràmica catalana dels segles XVII i XVIII que la parella guardaria com un tresor fins que van haver de marxar-ne per la guerra. Refugiats a Lió, van acabar establint-se a Suïssa, on Georges Kars es va suïcidar el 1945. Nora encara va conservar la casa de Tossa fins a 1956, quan finalment se la va vendre. Potser per això és tan bonic aquell retrat que va fer-li Valadon el 1922: era abans de tot això, i el manyoc vermell no devia ser sinó el presagi de la pena de després.