He hipotecat el futur de la meva filla

No fa gaires dies em referia, en aquest mateix espai, a les facilitats que et donen les entitats bancàries per generar la primera targeta de dèbit dels nostres fills, quan aquests encara són menors i, sobretot, quan seràs tu qui s’encarregarà d’alimentar-la perquè el verb produir encara no entra en els seus plans. Hi torno perquè finalment he fet el pas i m’he decantat per l’entitat bancària que m’han recomanat diverses persones que s’han vist en la mateixa situació abans que jo. El procediment per donar-los d’alta no pot ser més senzill. Que ningú no faci marxa enrere perquè és impossible no perdre’s en un mar de tràmits. Quatre dades del menor, fotografia del DNI i del llibre de família i ja ho tindríem. Per finalitzar, però, una darrera diligència: confirmar, mitjançant una firma digital, que has llegit una sèrie de documents que especifiquen cadascun dels detalls del producte que estàs contractant, del qual només et deixa clar, d’entrada, que no té cap cost. Doncs resulta que aquesta sèrie de documents inclou ni més ni menys que 221 folis, alguns amb una mida de lletra que ni amb ulleres de prop, que impossibiliten fins i tot la lectura en diagonal. Així que opto per enganyar-me i pensar que aquells que m’han precedit i m’han recomanat aquesta entitat s’han entretingut a mirar-se els requisits, i que si ells han signat, doncs tampoc no seu ser tan greu. També tinc clar que amb una sola firma i gràcies a la complexitat de l’assumpte dec haver hipotecat el futur de la meva filla perquè algú li reclamarà no sé quan diners que deu perquè la seva mare, que potser ja ni formarà part d’aquest món, va signar sense cap mena de pressió uns papers on a la línia 37 de la pàgina 116 deixava clar que, en aquesta vida, res no és gratuït.