Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Treballs

Tothom parla de feina. Que si falta feina, que si falten llocs de treball –que no és exactament el mateix–. Perquè hi ha gent que fa molta feina sense tenir un lloc de treball determinat i assegurat i, en canvi, gent que té un lloc, ja ho crec que el té!, segur i intocable, amb ben poca feina per a justificar-lo.

L’altra nit, en un carrer de Barcelona, vaig veure un home que regirava les escombraries dipositades a la porta d’un bar. El primer sentiment fou de llàstima. Haver de cercar entre residus desagradables alguna cosa que pugui donar un petit benefici no és, en principi, una ocupació desitjable. És una operació que he vist repetidament i que fins ara havia classificat en dues categories: la maniàtica –no goso dir patològica–, perquè hi ha persones que són “aprofitadores” vocacionals de deixalles, i s’enduen a casa petits trofeus –un pot abonyegat, un mirall escapçat– que la majoria menyspreem, i la categoria dels que fan la recapta d’algun material residual per a vendre’l i convertir-lo en un modest ajut econòmic.

El que em va sorprendre, però, de l’home de l’altra nit fou la seva manera d’actuar. Trià només les capses de cartó buides, les desmuntà i aplanà amb molta precisió, i un cop separades tornà a deixar en un ordre perfecte les bosses i les galledes de les escombraries. Un respecte que no és habitual en els recercadors nocturns. I encara em va deixar més parat el que va fer després: en comptes d’anar-se’n carrer enllà amb el feix a coll, el pujà en una camioneta, es posà al volant i marxà.

Casualment l’endemà vaig llegir en un diari que hi havia una organització privada de recuperació de deixalles, i això em va fer entendre el to “professional” que el desconegut donava al seu treball.

Vivim en una ciutat que no dóna l’abast per a resoldre una sèrie de problemes quotidians; a vegades, ho sé, resten pendents a causa d’un pressupost econòmic insuficient o de dificultats d’organització. És possible, però, que en d’altres casos els problemes deixarien de ser-ho si es facilités la incorporació de més gent a la tasca prioritària. Citaré dos casos: les cues que aquests dies es formaven per als tràmits del passaport, a la plaça d’Espanya, servei que era atès per un sol funcionari; el temps perdut en alguna oficina de correus per la mateixa insuficiència de personal. Naturalment que en aquests casos no es pot agafar gent del carrer per a fer la feina, perquè es tracta de serveis oficials, però quan parlem de llocs de treball no podem ignorar els que haurien de crear-se en aquests punts. Els que atenen directament el públic semblen desproporcionadament petits en relació amb el nombre total de la nòmina.

I he de dir que el cap provincial de Correus de Barcelona, el senyor Josep M. Espaka, sempre té l’amabilitat d’escriure’m quan faig algun comentari sobre aquest servei. Em dona la raó sobre la insuficiència del local de Travessera i m’anuncia una nova sucursal al carrer de Santaló. Gràcies, doncs, d’estar al corrent de l’AVUI, i accepti aquest prec fet amb bon humor: seria un bon exemple que els sobres que tramet el servei de Correus complissin la norma de fer constar l’adreça i el districte postal del remitent…



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.