Un vespre, a la Rambla

La Ram­bla és una clara demos­tració que, sovint, dar­rera d’un tòpic hi ha una veri­tat. La Ram­bla és un car­rer únic a Bar­ce­lona. I, pro­ba­ble­ment, un dels més impor­tants d’Europa. El tòpic és ali­men­tat matus­se­ra­ment pels can­tants dolents que can­ten les dolen­tes cançons en les quals esmen­ten la Ram­bla, el Tibi­dabo, Montjuïc, la Sagrada Família… Però la veri­tat de la Ram­bla acon­se­gueix de des­truir el tòpic i recons­truir cada dia, davant dels nos­tres ulls, un car­rer que és més que un car­rer, sobre­tot per als qui cre­iem que un car­rer no és tan sols un ali­ne­a­ment de cases.

Al món hi ha car­rers extra­or­di­na­ris des del punt de vista urbanístic o arqui­tectònic i d’altres que deuen la seva per­so­na­li­tat a la gent que els freqüenta. La Ram­bla és un pas­seig refet cada dia per la gent. És un pro­ducte de la volun­tat –i de la com­pli­ci­tat– humana.

Aquests dies la Ram­bla té, al ves­pre, una vita­li­tat far­cida de tota mena d’ingre­di­ents, amargs i dolços, tra­di­ci­o­nals i exòtics, patètics i llu­mi­no­sa­ment purs. Si sou capaços de fer-ho, pas­seu-vos dotze hores segui­des a la Ram­bla, de les vuit del ves­pre a les vuit del matí, i enlloc més no podreu apren­dre, d’una manera tan inten­siva i esfereïdora, la infi­nita diver­si­tat de la con­dició humana. Hi ha, a més, una estra­nya cor­re­lació entre els can­vis de llums i els can­vis de les acti­tuds, una gai­rebé imper­cep­ti­ble subs­ti­tució de tipus i tot ple­gat fa pen­sar que la Ram­bla té una mena de corda que fa moure el meca­nisme del car­rer; vist amb un cert dis­tan­ci­a­ment, sem­bla una joguina mecànica que no s’atura mai.

De prop, però, de mecànic no en té res, la Ram­bla. Ben al con­trari, ens omple els ulls de sor­pre­ses, de con­tras­tos, de ges­tos impre­vis­tos. Enmig del “per­so­nal” de la Ram­bla –un dia un guàrdia civil em va dir que el car­rer no li aca­bava de fer el pes, “mayor­mente por el per­so­nal”– aquest ves­pre he vist pas­sar un noi i una noia que empe­nyien dos cot­xets d’invàlids: havien tret a pas­se­jar dos minusvàlids per la Ram­bla, perquè pogues­sin com­par­tir la vita­li­tat del car­rer i con­tem­plar la fira d’arte­sa­nia que hi ha al cap­da­vall. Un acte de pura gene­ro­si­tat humana, un ser­vei tan fàcil d’admi­rar i tan difícil de fer.

En la babel ramblística, el noi i la noia par­la­ven un idi­oma que tot­hom podia enten­dre, si teníem els ulls prou oberts. No era l’idi­oma de l’exhi­bició per­so­nal, ni de la mirada agres­siva, ni de la decadència física, ni de la tafa­ne­ria escan­da­lit­zada, ni de la gresca més ele­men­tal, ni cap dels llen­guat­ges amb els quals sol mani­fes­tar la gent la seva presència en aquesta Ram­bla-esce­nari. El noi i la noia que pas­se­ja­ven els minusvàlids par­la­ven l’espe­ranto de la fra­ter­ni­tat, que és un llen­guatge ter­ri­ble­ment pro­vo­ca­tiu en deter­mi­na­des cir­cumstàncies. Em semblà que, tot pas­sant, dei­xa­ven al seu dar­rera un brevíssim dei­xant de silenci, aquell silenci sob­tat que és glos­sat tra­di­ci­o­nal­ment amb la frase: “Ha pas­sat un àngel”.

Tot seguit, però, torna el crit i la ria­lla, cadascú recu­pera el seu gest i relliga el fil dels seus pen­sa­ments, i milers de pas­sos esbor­ren el ras­tre de les rodes dels cot­xets.