Patrimoni, desori i coquineria

Catalunya no és un país valent. Històricament, la nostra administració ha estat poruga i s’ha doblegat als interessos dels adinerats, empreses, cacics locals i institucions privades com l’Església. I si llegim aquesta darrera frase mentre pensem en patrimoni historicoartístic, la imatge resultant deixa en molt mal lloc els dirigents amb responsabilitats d’ençà la promulgació de la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català. És clar que s’han fet coses bones —no era complicat en un país en què tot estava per fer—, però el temps ha tret a la llum nombrosos desencerts, especialment en relació amb els béns culturals d’interès local (BCIL) i la gestió i supervisió de les intervencions de restauració que s’hi fan. A la pràctica, estan subjectes al que digui el POUM, en cas que el municipi en tingui. I si no en té, s’haurà de recórrer al que diguin les normes de planejament urbanístic.

La llei hauria de ser clara al respecte de qui és el responsable últim dels BCIL, però no ho és. Qui té aquesta responsabilitat és el Departament de Cultura, ja que els BCIL tenen la categoria de béns catalogats i formen part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català. Tanmateix, al seu preàmbul, la llei esmenta que els instruments de protecció i de control d’aquests béns “recauen principalment en els municipis”. I aquí rau el problema, perquè la llei no especifica el procediment que s’ha de seguir quan s’intervé sobre aquests béns. Per exemple, la llei especifica que els trasllats de béns mobles (un retaule, una escultura, etc.) amb categoria de BCIL han de ser comunicats a la Generalitat com, també, qualsevol restauració. Aleshores, per què la llei no regula el mateix per a les intervencions en els edificis que són BCIL? La resposta és evident: perquè es confiava en els ajuntaments.

L’experiència ha demostrat, tanmateix, que molts consistoris no estan preparats per gestionar el patrimoni historicoartístic i que, fins i tot, ells mateixos han estat els responsables d’importants destrosses. Per desconeixement o perquè la llei no ho explica de manera clara, els municipis tiren molts cops pel dret sense encomanar-se a ningú. I acaben equivocant-se. Els posaré alguns exemples recents. A Bovera, una actuació inconscient de l’alcalde ha malmès la portalada medieval de l’església, datada als segles XIII-XIV; d’altra banda, a Almenar, una intervenció promoguda per l’Ajuntament ha causat danys irreparables en una creu de terme que era BCIN. Tampoc ha estat una actuació tècnicament acceptable la restauració de la porta de fusta de l’església de Fulleda, a la vista d’una fotografia que el mateix Ajuntament ha difós amb un senyor pujat en una escala amb una mena de polidora mecànica a la mà. L’infern és ple de gent amb bones intencions, diuen.

La confusió que genera la llei al voltant d’aquestes intervencions és la causa dels desastres. Així, el text legal recull que serà motiu d’infracció lleu “la manca de presentació a l’aprovació del Departament de Cultura d’un programa que especifiqui les actuacions de conservació dels béns”, però no estipula a quins béns es refereix. També qualifica d’infracció lleu “la manca de comunicació al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional o al Catàleg del Patrimoni Cultural Català dels actes jurídics o tècnics i dels trasllats que afectin els béns que hi són inscrits”. En aquest sentit, qualsevol restauració és un acte tècnic que hauria de ser comunicat a l’administració, però normalment no es fa quan s’intervé en els BCIL. Hi hem d’afegir que els arquitectes de la Generalitat no fan seguiment d’aquestes intervencions perquè consideren que “és un tema dels ajuntaments”, cosa que no és certa, atès que els BCIL estan integrats dins del règim de protecció de la llei autonòmica; i, a més, la llei recull que el Departament de Cultura podrà impedir qualsevol obra o intervenció en béns que no siguin BCIN. 

El desgavell s’estén a les sancions, ja que el text legal autoritza els ajuntaments a aplicar-les, però com que un ajuntament no pot sancionar-se a ell mateix, el resultat ha estat que infinitat de casos han quedat impunes. Aquí és quan apareix la coquineria de la Generalitat, que mai ha imposat càstigs pels desastres comesos a institucions municipals, o a l’Església, perquè els successius governs s’han caracteritzat per una por generalitzada a aplicar sancions i per una omertà administrativa per tapar les barrabassades. En definitiva, per la covardia que esmentàvem al principi d’aquest article, de la qual en aquest país tenim proves irrefutables pel que fa a qüestions més elevades.