Al principi vaig sospitar si els homes i dones del temps de TV3 no veien coses al Pirineu que havien d’explicar amb subtilesa. Sentia dir: “El besant nord del Pirineu pateix una baixada de temperatura”, “neu al besant sud del Pirineu...”. Semblava com si, sobretot en aquesta serralada, algú besava no sé què o qui d’amagat i es dedicava a un misteriós, sistemàtic petoneig. Fins que un dia, oh meravella!, vaig descobrir que no es tractava de “besar” sinó de “vessar”. Deien “besant nord”, però volien dir “vessant nord”. Com que crec que els qui habitualment parlen en públic ho han de fer bé, vaig contactar amb TV3 i els vaig dir que em semblava que ho pronunciaven malament. I de TV3 em van contestar que passaven la meva observació a qui l’havien de passar, i que moltes gràcies. Però homes i dones del temps continuaven (i continuen) besant muntanyes i serralades cada dia o quasi. Vaig estar temptat de tornar-los a escriure per demanar que escrivissin quatre o cinc esses en el seu “besar”, a veure si es corregia fonèticament la essa sonora per convertir-la en essa sorda. No tinc res contra els homes i dones del temps fora d’aquestes prosòdies i, com que és un dels espais més vistos i escoltats, trobo important remarcar-ho. Un espai important i molt valorat: ara sembla que plou perquè ho han dit a la tele, no pas perquè hi hagi núvols. Se sent dir arreu: “Farà vent, ho han dit a la tele. Farà fred, ho han dit a la tele.” Si els torno a escriure aprofitaré per insistir (serà la tercera vegada) en l’abús i duplicitat de diminutius que m’esgarrinxen el cuc de l’orella. Són habituals expressions com “una petita borrasqueta”, “un petit dimoniet”, “quatre petites gotetes”, etc. És evident que si és una borrasqueta ja és petita, si són gotetes ja són petites i si és un dimoniet ja és petit, no cal posar capells sobre barrets. Però si els agrada seguir amb l’abús de diminutius, perquè quedi absolutament clara l’exigüitat dels fenòmens atmosfèrics, els proposo que diguin “una petiteta borrasqueta”, “un petitet dimoniet”, “unes petitetes gotetes”. Un dia el capellà del meu poble, després d’un sermó, em va dir que jo filava molt prim. Però ho tornaré a dir: penso que puc demanar, i fins exigir, que els qui parlen habitualment en públic ho facin bé.