La crisi de Catalunya

El debat polític més immediat conté tres trifulgues: Hard-Rock, B40 i aeroport. No són temes menors perquè s’han emportat pel davant els pressupostos d’enguany i han provocat noves eleccions. Però, si ho mirem amb més profunditat, en els debats en els quals la relació govern-país grinyola, llavors el conjunt de temes és molt més ampli, i no són simples casos solts, són temàtiques senceres: escolaritat, pagesos, aigua, rodalies, habitatge, immigració, llengua... Déu-n’hi-do, l’extensió.

Mirat encara amb un grau més de profunditat, en les línies estructurals, no en les temàtiques, els reptes de país són notables en camps sencers: amnistia, finançament, energia-sostenibilitat-canvi climàtic, recerca i innovació, demografia, indústria versus turisme, educació-formació, administració pública, relació Barcelona-Catalunya, relació Catalunya-Espanya i relació Catalunya-Europa.

Des del 2017 no hem avançat en temes estructurals de país. Podem al·legar que tenim un govern, o que n’hem tingut diversos, sense nord i sense projecte sòlid de referència i, encara menys, explicitat i escrutat públicament. Però el problema radica en la coherència interna de la mirada a curt, mitjà i llarg termini. En síntesi, és obligat constatar que qui no pot el menys no podrà el més. Per entendre’ns: qui no pot el finançament, menys encarrilarà la sobirania. L’articulació entre govern quotidià i horitzó futur ha de ser molt ben construïda. I no et poden vendre el futur sense l’ordre en el proper. Com també qui sols pretén la immediatesa et nega el futur. O també: no em venguis la llibertat si no em proposes un país renovat de rel.

La profunditat de la crisi demana un govern de persones amb programa. En cap cas uns càrrecs només de partit que es rodegen de més amics de partit i que dissimulen la seva (in)competència tant com poden. Com a les democràcies sòlides, caldria escrutar cada un dels titulars principals de cada una de les conselleries en el seu programa i oferta professional. Però aquest examen requereix superar encara una altra mancança prèvia, i això és partir d’un encàrrec previ fet des de la societat i traslladat al món polític. I els debats no són solament enfora, del marc de Catalunya, sinó decisivament interns, de casa.

Ens trobem que la societat va coixa i està desarborada en aquest camp, com també que els representats polítics, i sobretot si ocupen càrrec de govern, menyspreen olímpicament la societat i en passen. En la inèrcia acaba manant més l’estat profund dels funcionaris, sigui per a bé, com per a mal, que també hi és i notable, com per esllanguiment i irresponsabilitat d’anys en el govern.

És matèria de Govern i és matèria de Parlament, del conjunt de les forces polítiques que diuen representar-nos, perquè el Parlament hauria de ser la caixa de debat amb la societat, el lloc que ordenés i endrecés els grans camps estratègics, en comptes de ser sols una cambra de ressò de veus només de dins. Cal escoltar i sistematitzar les veus de fora, perquè és crisi de govern, però també és crisi de poca qualitat democràtica. Demaneu d’anar al Parlament i veureu com n’és, de tancat.

La unitat del país es construeix, demana lideratge, però sobretot cooperació, base, fons..., i es fa amb la construcció d’un imaginari col·lectiu. Amb política en gran i folgada, ni menuda ni administrativa, ni partidària, sinó serena: política projecte, amb el què i amb el com, plegats.

Com gairebé ha dit el poeta: tot està per fer... i és molta feina.