Àlvar d’Orriols, l’últim acte

Les bones obres de teatre desfilen a través de guions que són giragonses argumentals, canvis sobtats damunt l’escena que deixen l’espectador clavat a la butaca esperant, en el darrer acte, la resolució d’amors, desamors, odis, amistats, fòbies, ires i altres deliris mentals. Els carrers d’una ciutat són rius de vida tan canviants que ben bé responen als criteris narratius que exigeix un bon text dramàtic. Ara bé, si un barceloní traspassat fa una dècada aterrés avui a la seva ciutat hi descobriria un teatre tan diferent que li costaria entrar en l’argument, i si aquest retorn es remuntés a personatges d’anys més pretèrits la sorpresa encara seria més gran.

Això li passaria avui a Àlvar d’Orriols, mort el 1976, si pogués plantar-se davant del número 53 del passeig de Gràcia, edifici on va néixer i viure infantesa i joventut fins al seu trasllat a Madrid. S’estranyaria tant del paisatge humà i petri que hi descobriria que només el segell del modernisme veí de la Casa Batlló li permetria confirmar que es trobava a la seva estimada Barcelona.

Però encara més trist que la cara d’estranyesa que posaria Orriols seria la indiferència que mostrarien tots els que passarien pel seu costat, amunt o avall del passeig de Gràcia, no només els estrangers sinó els mateixos barcelonins. És lamentable que només un reduït grapat de ciutadans de Barcelona, i encara menys de la resta del país, puguin respondre avui a la pregunta següent; qui va ser Àlvar d’Orriols?

Els bons lectors i fidels d’aquest diari tenen prou informació en la seva hemeroteca mental per respondre amb nota a la qüestió però, com que en són tantes les notícies que al cap d’un any desfilen per aquestes pàgines, una mica de combustible per a la memòria no anirà malament.

Els que l’aprecien defineixen Àlvar d’Orriols com “el poeta de la República”, perquè efectivament va ser un autor tan brillant com prolífic durant els anys trenta en vers, teatre i el gènere líric de la sarsuela fins que la derrota del seu bàndol a la Guerra Civil Espanyola va obligar-lo a marxar a l’exili, que és tant com dir que es va convertir en un home invisible.

Es poden destacar moltes coses de la trajectòria professional i l’obra d’aquest autor, però aquestes dues el defineixen; la primera és l’amor a la seva parla, el català, i per això va ser l’autor de la primera traducció a aquesta llengua de la cèlebre peça teatral del Cyrano de Bergerac. La segona és l’autoria del relat d’exili Les fogueres del Pertús, un text tan emotiu com brillant, una obra cabdal per conèixer la tragèdia que va viure el país el febrer de 1939 amb mig milió de persones passant precipitadament la frontera.

De la família Orriols que van fugir a l’exili només en queda, avui, la seva filla Merceditas. Aquesta dona ha estat clau per fer possible que Les fogueres veiessin la llum, editades primer en castellà, després francès i finalment en català. A la Merceditas només li queda ara un desig, veure com la ciutat del seu pare li fa un homenatge. L’editor Carles Gorbs i altres li fan costat en aquest propòsit. Demanen una cosa tan simple com que l’Ajuntament posi el seu nom a un carrer o una plaça, o encara més fàcil, una petita placa a l’edifici del número 53 del passeig de Gràcia i que, d’aquesta manera, la seva ciutat no li sigui mai més estranya.