No sé què és tenir insomni. Vull dir que desconec com es conviu, o més aviat com es malviu, amb el problema crònic de no poder agafar el son durant hores i hores, perquè de nits inquietes, tothom n’ha tingut. A més, ara mateix el meu problema és més aviat el contrari: a partir de certes hores de la nit, o del vespre, la dificultat la trobo a mirar de no adormir-me fins i tot a peu dret. Malgrat això, i sense cap neguit gros a la vista, el meu cap ha decidit recentment activar-se tres nits seguides a aquelles hores en què als carrers no perduren ni les ànimes nocturnes. I és així com m’he vist amagada al meu cau, amb els ulls com un mussol durant massa hores, i veient com la desesperació s’apoderava del meu cos i de la meva ment. No puc imaginar el calvari de qui pateix aquesta odissea nocturna. La primera hora, fins i tot les dues primeres, t’ho prens amb una certa paciència i amb l’esperança de caure en el moment més inesperat. Saps que vas mig mort per la vida, així que el cansament, tard o d’hora, hauria de vèncer l’insomni. Allargues la mà per mirar l’hora –al mòbil que descansa a mig metre de tu, òbviament– i t’adones que són les dues de la matinada i que cada cop disposes de menys temps per recuperar forces. Fas voltes al llit, comptes ovelles i el zoològic sencer, vas a la cuina aviam si l’aigua és miraculosa, tornes a mirar el rellotge, fas més i més voltes, repasses mentalment les tasques de la setmana, tres voltes més i comences a valorar la possibilitat de passar tota la nit en blanc. Les quatre, les cinc, i no hi ha manera. Al final, no saps com, t’adorms i quan sona el despertador no hi ha qui et tregui del llit. Només han estat tres nits, les suficients per no tornar a ignorar algú que diu que pateix aquest problema.