‘Gent de re’
Des de fa tres mesos, el Museu de l’Exili de la Jonquera exposa Gent de re, una retrospectiva de l’obra de Francesc Abad, fill de republicans represaliats. Com explica Cristina Masanés, Gent de re parla d’exiliats, de desplaçats. D’aquells qui ho han perdut tot. Tot, tot excepte les seves arrels. L’artista captiva, emociona i submergeix en un viatge al passat i al present. Que sigui el museu empordanès que aculli l’exposició no és casual. El pas de les Alberes ha estat, des de fa molt temps, el referent modern de què signifiquen els exilis. Aquesta paraula, exili, tan relacionada per nosaltres amb una guerra civil, per a molts ja molt llunyana. Aquest paraula, exili, tan d’actualitat. Girona ha estat terra d’entrada, però també de sortida. Hem sabut acollir refugiats, migrants i turistes. Gent de pas, i tothom qui ha escollit passar per les nostres comarques per cercar noves oportunitats. Però també, les comarques gironines han estat des d’on han hagut de marxar milers dels nostres conciutadans per salvar les seves vides, per evitar la repressió i per disposar de la llibertat que a casa nostra perillava. La guerra civil va fer famosos els camins des de Girona, cap a la Garrotxa, el Ripollès, la Vajol, la Jonquera i Portbou. Les imatges en blanc i negre de milers d’exiliats amb els ulls amarats d’incertesa i d’esgotament, formen part de la fototeca de la vergonya nacional. Tots tenim a prop la història d’un avi, d’un amic o d’un veí que ha hagut de conviure amb l’èxode polític. Però tenim els exilis moderns. Els darrers temps, gironins com el president Carles Puigdemont o l’escriptor Josep Campmajó; la repressió de l’Estat espanyol contra la dissidència política els ha obligat a emprendre el camí de l’exili. Però existeix un exili que patim moltes gironines i gironins, sense necessitat d’haver de travessar la frontera entre estats. És l’allunyament obligat dels ideals humanistes que representa l’acceptació de la repressió, de la pèrdua dels drets individuals i col·lectius. És l’escletxa, cada cop més gran, entre la defensa de les llibertats col·lectives i l’egoisme de l’individualisme més ferotge. I que acceptem, sense obrir boca, a condició que no posin en risc la nostra comoditat quotidiana. Això també ens converteix en gent de re.
