Qui hi guanyarà?

Després de les eleccions tots els partits diuen que han guanyat, excepte els casos en què la patacada hagi estat descomunal. Tanmateix, no sé si el votant –i també l’abstencionista (actiu o passiu)– té la mateixa impressió, llevat que sigui dels afortunats a tenir un nou mitjà de vida; més aviat es tem que res no canviarà passi el que passi, si més no en la seva economia empresarial i domèstica. El sistema capitalista és un i, excepte els més esquerrans, tots els partits volen jugar en aquest joc i amb les seves regles, encara que es discuteixin per qüestions concretes que pot semblar que els fan molt diferents. Un miratge.

Però el marc no és el mateix per a tots. Els partits d’àmbit estatal tenen Espanya com a camp de joc i Catalunya és una autonomia més, potser amb algun risc més que les altres, però cabdal del tot perquè l’Estat pugui ser viable econòmicament. Per això, mai no acceptaran per a Catalunya un concert econòmic com el basc, sigui qui sigui qui governi a Madrid. Això vol dir que els empresaris i treballadors residents aquí han d’assumir que estaran sempre amb desavantatge econòmic respecte als altres. A més, a molts espanyols, els molesten les diferències socials, lingüístiques o culturals.

D’altra banda, i en la pràctica, els partits que pregonen que el seu marc és el català seran poc creïbles mentre s’acontentin a dur l’hortet de l’amo, a gestionar una autonomia. I, malgrat l’absència d’un moviment ciutadà com el d’abans, només hi ha una manera –i tots ho saben– de disposar dels recursos per assegurar millors pensions en un futur, per treure el màxim profit del dinamisme empresarial del país, per oferir oportunitats laborals atractives als joves o per fer minvar el nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, entre d’altres. Vostès mateixos.