La fi de la humanitat

Escolto una promo d’un pro­grama de la ràdio pública de Cata­lu­nya i una dona que es reclama mare, àvia i besàvia diu, entre altres refle­xi­ons, que si tornés a néixer s’ho pen­sa­ria molt i molt abans de ser mare. La bona dona ho remata amb una crida a les dones d’avui perquè gau­dei­xin de la vida. Dei­xant de banda que con­tra­po­sar el gaudi de l’existència ter­re­nal i la mater­ni­tat –que no sé si era la intenció de la senyora però és el resul­tat obvi de l’edició de l’àudio– hau­ria d’incloure’s en la cate­go­ria de fake news, el pòsit que deixa la falca ens ha de fer refle­xi­o­nar sobre el paper que volem tenir col·lec­ti­va­ment en el curs de la història del pla­neta. Perquè, si les dones deci­dei­xen seguir amb els ulls clucs el con­sell de la besàvia, l’efecte final de la nega­tiva a la repro­ducció és l’extinció de l’espècie humana. I no crec que aquesta sigui la intenció de l’àvia ni una tesi sos­te­ni­ble per cap mitjà de comu­ni­cació.

Entre poc i massa. La lli­ber­tat indi­vi­dual és tan sagrada com impla­ca­ble és la cai­guda de la taxa de nata­li­tat entre els nadius –i els nou­vin­guts la man­te­nen però la gene­ració següent ja no ho farà– que, afe­gida a l’incre­ment de l’espe­rança de vida, no només com­porta l’aug­ment de l’edat mit­jana dels cata­lans. També modi­fica aque­lla gràfica clàssica de població per fran­ges d’edat que aban­dona la clàssica forma de piràmide –de fet, aquest és el seu nom– per adop­tar una de més sem­blant a una bal­dufa.

La qüestió és sen­zi­lla: si de cada indi­vidu no en surt un de nou, la soci­e­tat es con­trau. La taxa de fecun­di­tat –fills per dona entre 15 i 49 anys– ha cai­gut sense atu­ra­dor des de l’1,53 del 2008 i s’apropa peri­llo­sa­ment a 1 (1,17 el 2022). Tot això, sense tenir en compte que les famílies bipa­ren­tals encara són majo­ria i, per tant, aquest 1,17 s’hau­ria d’apro­xi­mar a 2. Fem-ho fàcil. Heus aquí la meva piràmide fami­liar: els meus qua­tre avis –nas­cuts entre el 1900 i el 1910– van tenir set fills entre el 1930 i el 1940. Dels set, sis es van apa­re­llar i d’aques­tes 13 per­so­nes en van sor­gir tot just 14 de la meva gene­ració. Som dels anys cin­quanta, sei­xanta i setanta i, per tant, ja no tin­drem més fills. Entre tots 14 (25, comp­tant les pare­lles) n’hem tin­gut 18, dels quals 6 ja tenen entre 35 i 25 anys. Només un té des­cendència...