Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Potser que anem més lluny

Hi ha una cam­pa­nya ofi­cial a favor del que se’n diu “turisme inte­rior”. L’eslògan diu: “España, sin ir más lejos”.

Com que jo he prac­ti­cat una forma bas­tant radi­cal d’aquest turisme “inte­rior” –viat­ges a peu per comar­ques cata­la­nes; viatge en bici­cleta seguint tot l’Ebre, des del nai­xe­ment a Fon­ti­bre fins a l’illa de Buda, al delta, etc.–, penso que ningú no podrà supo­sar que no m’interessa l’apro­xi­mació a allò que ens queda més a prop. Ens vol­ten mol­tes belle­ses inex­plo­ra­des i molts al·lici­ents des­co­ne­guts. Si algú, doncs, vol prac­ti­car aquest turisme, pot pas­sar-s’ho molt bé.

El que pretén la cam­pa­nya minis­te­rial, però, no és pròpia­ment que la gent cone­gui el país, sinó –par­lem clar– que la gent no es gasti els diners a l’estran­ger. A més d’aquesta cam­pa­nya que pot sem­blar pura­ment “turística”, es diu que es pen­sen adop­tar unes noves nor­mes que limi­ta­ran con­si­de­ra­ble­ment la quan­ti­tat de pes­se­tes que els súbdits espa­nyols podran endur-se quan pas­sin la fron­tera. La cosa és clara, doncs.

La con­clusió és que l’Estat vol estal­viar, però aquest estalvi ens surt bas­tant car a nosal­tres, com­pa­ra­ti­va­ment par­lant. Els qui ja fa bas­tants anys que viat­gem de tant en tant a l’estran­ger estem esgar­ri­fats davant l’evo­lució dels preus. Països que eren con­si­de­rats “pro­hi­bi­tius”, en el sen­tit de caríssims, ja no ho són tant, o no ho són gens. En aquests moments, fer vida turística aquí resulta més car que fer vida turística a qual­se­vol país euro­peu. A Ale­ma­nya –on el marc era una moneda “intrac­ta­ble”– la gaso­lina costa l’equi­va­lent de 46 pes­se­tes, o sigui, 12 pes­se­tes menys per litre que l’espa­nyola, que ja és la més cara d’Europa. Com que els preus dels hotels, dels menús, de la majo­ria de pro­duc­tes s’han apu­jat molt poc en aquells països, i en canvi en el nos­tre han fet en poc temps un salt enorme, el pano­rama turístic ha can­viat. El con­trast nega­tiu per a la nos­tra moneda ha des­a­pa­re­gut i ara ens tro­bem que res­tau­rants molt dig­nes donen per cinc-cen­tes pes­se­tes un dinar d’una qua­li­tat i d’un ser­vei que aquí ens costa més diners. Tot això és demos­trat. I ja no és, només, que un mag­netòfon a Ale­ma­nya o un jer­sei a Lon­dres ens surti a mei­tat de preu que si el com­prem a Bar­ce­lona fabri­cat aquí; es tracta que qual­se­vol arti­cle “no carac­terístic”, com una camisa, xoco­lata, un objecte útil o un sou­ve­nir resul­ten, tot i el canvi de moneda, fran­ca­ment interes­sants. No cal dir, doncs, com resul­ten per als ale­manys…

La nos­tra inflació de preus, com­pa­rada amb la d’aquells països, és tan con­si­de­ra­ble, que jo em pre­gunto si els governs del Mer­cat Comú no fan una cam­pa­nya com la del minis­teri espa­nyol, però amb uns argu­ments molt més rotunds: “si va a Espa­nya ho pagarà tot molt més car que aquí”. Lle­vat, és clar, d’aquells pro­duc­tes o d’aquells ser­veis de pèssima qua­li­tat que en els països esmen­tats no serien adme­sos, i que aquí defi­nei­xen, per desgràcia, una bona part –la més popu­lar– de l’oferta turística.

Els car­tells que pro­cla­ma­ven “Spain is dif­fe­rent” han des­a­pa­re­gut, pre­ci­sa­ment ara que és econòmica­ment ben cert, com ens ho demos­tra, “sin ir más lejos”, la nos­tra but­xaca. Si la cosa con­ti­nua així, els qui tin­guin jubi­lació faran un bon negoci anant-se a ins­tal·lar a Baden-Baden.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.