Opinió

‘Temps de piscines’

De petita, quan els veïns no hi eren, m’enfilava a la tanca i em llançava a la seva piscina

Vaig seguir amb molt d’interès les notícies sobre la sequera i els refu­gis climàtics. Amb la manca d’aigua, ens vam haver d’empas­sar les mesu­res res­tric­ti­ves i veure com ja ni ens podíem dut­xar als pave­llons després de fer exer­cici. Quan van anun­ciar que de cares al bon temps només dei­xa­rien omplir les pis­ci­nes de par­ti­cu­lars si es decla­ra­ven refugi climàtic i els pro­pi­e­ta­ris dei­xa­ven entrar gent de fora, vaig veure que no tot està per­dut. El govern, vaig dir-me, també pensa en els que no tenim pis­cina ni vivim arran de mar. Llàstima que amb qua­tre gotes s’han fet enrere. L’aigua ha omplert els pan­tans mig pam, just perquè no cal­gui patir pel turisme. I els que ja teníem la tova­llola i les xan­cle­tes a punt per anar a moles­tar els veïns ens hem que­dat amb un pam de nas.

Ja m’havia començat a fer un mapa de les pis­ci­nes que hi ha a la zona on visc i una mica més enllà. Em plan­te­java aquest estiu fer el meu par­ti­cu­lar Temps de pis­ci­nes. Fins i tot havia fan­ta­si­e­jat amb la pos­si­bi­li­tat que l’apli­cació de Goo­gle t’indiqués les pis­ci­nes dis­po­ni­bles, pri­va­des és clar. Un cop com­pro­vat que a la pública que em queda més a la vora la satu­ració sol ser màxima, la nova ruta pro­me­tia. Em recor­dava els meus temps vivint a Sant Antoni de Calonge, quan era una nena i tor­nava de l’escola. Sobre­tot al juny, bai­xava del bus que m’havia por­tat de Girona fins a Torre Valen­tina. Havia de cami­nar encara un tros car­re­gada amb la mot­xi­lla plena de lli­bres.

A casa no teníem pis­cina, però els veïns, sí. I el millor de tot és que eren de Bar­ce­lona i només hi venien a l’estiu. Així que m’enfi­lava per la tanca de la casa, mirava bé que els por­ti­cons de les fines­tres fos­sin ben tan­cats –senyal que no hi eren–, dei­xava roba i lli­bres a la gespa que tenien meti­cu­lo­sa­ment tallada i em llançava a la pis­cina. La feli­ci­tat que sen­tia no tenia preu. Fins que un bon dia quan m’estava en remull vaig sen­tir una fines­tra que s’obria i em va fal­tar temps per sor­tir, posar-me la camisa i la fal­di­lla i sor­tir cor­rent sense mirar enrere. Una bona ini­ci­a­tiva seria –ja que han eli­mi­nat els refu­gis– que es creïn les pis­ci­nes aco­lli­do­res. La gent que accepti neda­dors de fora que posi en un car­tell “volem aco­llir” a l’entrada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.