Tribuna
Antoni Clapés, home de lletres
Fa temps que rumio que aquest país nostre està dotat d’una literatura molt ferma i vària, que contrasta amb altres estructures d’estat que també haurien de sostenir-lo, però que, ben altrament, mostren una condició ben escarransida, per no dir estantissa. La llengua se’ns en va, i no sembla pas que això amoïni gaire els nostres polítics. Qui treballa a l’ensenyament sap molt bé de què parlo. Sí, la llengua se’ns va morint. I és la mateixa llengua exsangüe que avida una literatura d’alta qualitat. “L’idioma en què escric no l’entenen ni els morts”, va proclamar fa uns quants anys el poeta Ponç Pons.
La literatura catalana deurà ser la darrera expressió de la nostra cultura (de la nostra ànima, amb perdó) abans de desaparèixer del tot. Però, de moment, aguanta. I ho fa perquè compta amb persones que duen a terme una feina encomiable, en aquest camp. Antoni Clapés (Sabadell, 1948) n’és una de destacada: poeta, dinamitzador cultural, traductor, editor. Continua treballant com un escarràs, sense escatimar esforços a l’obra personal i a la col·lectiva, perquè la vocació és allò que ens manté vius. Tots aquells que, en els darrers quaranta anys, hem fet alguna contribució a la cultura del país ens hem trobat en Clapés. Sobretot aquells folls que abracem la poesia, un gènere que només interessa a uns quants, però que, tanmateix, és el fil que des de temps immemorials tiba el teixit de la literatura pròpia, i fins gosaria afegir-hi el de la cultura.
Doncs bé, l’editorial Raig Verd acaba de publicar un bell volum d’homenatge a aquest homenot de la nostra cultura: Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés, en què participen un munt d’escriptors, d’aquí i del Quebec, país amb què l’autor sabadellenc va establir, ara fa uns vint anys, vincles sòlids. Roger Costa-Pau, posem per cas: “El que escriu Antoni Clapés des del dia que va trepitjar aquest món és un únic poema”, i jo hi estic ben d’acord. Corina Oproae, traductora, es refereix a la fascinació que sent el poeta “cap a vides i obres escrites, com la seva, a mig camí entre la reflexió sobre l’escriptura i el sentit moral de l’existència”, i aquesta darrera fórmula, a parer meu, hauria de definir la tasca de qualsevol escriptor que en mereixi el nom. En el seu escrit, Víctor Sunyol relaciona els diversos Clapés: el poeta, l’editor, el dinamitzador cultural, el traductor... I un dels elements que remarca és que, en més d’una iniciativa empresa per l’autor, ha estat plagiat sense que, ni tan sols, se li hagi agraït l’aportació. “Aquest és un bon retrat de la manera de treballar d’Antoni Clapés: fent coses, fent. Sense proclamar-ho als quatre vents i sense esperar-ne res més que la realització d’allò que creu que cal que es faci.”
Jaume Aulet assenyala que, llegint Clapés, “allò que ens arriba no està vinculat a un estat d’ànim, sinó a un estat bàsicament lingüístic”. Clavat! Un estat lingüístic que no ha deixat de plantejar mai el fèrtil confí amb el silenci: “Quan la poesia abandona la narrativitat, quan abandona el voler dir, és quan més coses diu”, apunta el mateix Clapés en un dels poemes que formen part del llibre. També s’hi refereix Josep M. Sala-Valldaura, a aquest assumpte: “Mai no hi ha hagut a la poesia en la nostra llengua un autor que hagi conjuminat tant i tan bé la paraula i el silenci, el vers i l’espai en blanc, amb una sensibilitat que il·lumina els racons més foscos del llenguatge.” De la feina del poeta amb artistes plàstics, n’hi ha força testimonis. El llibre recull el que ha mantingut amb Alícia Casadesús, que és, també, l’autora de les il·lustracions del volum. En aquestes paraules, hi ha el moll de l’os de la seva manera conjunta de treballar: “No fem il·lustracions de l’obra ni del poema, sinó que obrim preguntes que condueixen a unes respostes que alhora tornen a ser preguntes.”
‘Miro de veure-hi’, es titula una de les poesies de l’autor. I hi podríem afegir: “Miro de sentir-hi” (sempre la fita del silenci). Acabaré amb els bells versos de Tagrera, que comencen amb una il·luminació: “Un cop de vent gira, un a un, els fulls d’aquest quadern / d’escriptures, cap enrere. / Pura imitació de la memòria.” Amb aquests altres no hi estic tan d’acord, malgrat que n’entenc el sentit: “En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona / com no dir, absolutament, res.” Una de les lliçons del vers de Clapés és, justament, emmirallar-se en el silenci. Una segona, malgrat aquest emmirallament, acabar sent escrit.