Ser o no ser independentista
Si ha de ser blanc o ne- gre, reconei- xeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de petit, indepen- dentistes
“Sap què li dic? Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar si és independentista o no ho és”, em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
–Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments i el pensament es modulen amb el pas del temps.
–Ja hi som!! Ho veu com mai ho deixa clar?
–No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no, dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...), t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-nos –potser només al fons del cor– i declarar-nos separatistes.
–I vol dir que les coses han canviat gaire?
–Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’Estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
–Interessos?
–Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquests diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat va néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
–Així, a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
–És una manera de dir-ho.
