Demaneu-hi els calamars, sens falta

Encara que la incorrecció ortogràfica sigui d’aquelles que indigesten, la intenció és bona perquè, certament, qui entra i s’entaula al restaurant Veracruz del carrer Mallorca de Barcelona experimenta la sensació d’estar en un espai familiar, de comensals a qui s’anomena amistosament pel seu nom, i de menjar preparat com si es cuinés als fogons de casa i amb la cura amb què s’acostuma a guisar per als de casa.

Però abans de parlar de delicadeses, toca repartir alguna castanya, crua, que amarganteja. Quan se li pregunta al Ramon, propietari del Veracruz, si sap que una cosa és el menjar de cassola, cuinat en un recipient on els aliments es couen lentament, al ritme del xup-xup, i una altra és el menjar etiquetat com a casolà, i que ortogràficament no tenen res a veure un amb l’altre tot i que culinàriament sí, posa cara d’alumne avergonyit a qui el mestre li torna a estirar les orelles en entrega-li un examen amb un altre suspens.

Són unes quantes les persones que des de fa anys i de forma recurrent han fet notar al restaurador l’evident incorrecció lingüística que presideix l’entrada del local, on en un costat s’anuncia que hi fan “comida casera” i en l’altre, “menjar cassola”, i ell respon que ja ho arreglarà, però el cert és que el dia a dia del local li pren tot el temps i el que hauria de ser “menjar casolà” continua sent de cassola.

No es tracta de criminalitzar en Ramon, ni actuar en aquest article com a policia lingüística, però sí que aquest exemple permet evidenciar que aquest és un país que no coneix la seva pròpia llengua, ni la cuida, ni la mima. És una realitat trista que es repeteix en aparadors de comerços, bars i restaurants, fruit del fet que encara hi ha unes quantes generacions que venen dels temps en què el català no s’estudiava, d’un temps en què no hi havia cap exigència en el coneixement de l’idioma propi. Ni s’ensenyava aleshores ni ha assolit avui, encara, l’estatus d’eina útil a tots els nivells. Efectivament, la cocina casera s’imposa al menjar casolà, de la mateixa manera que el castellà acaba imposant-se i destrossant el català en molts altres àmbits.

Al Veracruz es destrossa la llengua, però es cuida la cuina, que algú podria dir que és el que compta en un restaurant. El que fa en Ramon obrint cada dia la persiana és un miracle, perquè és miraculós fer funcionar una casa de menjars i treure’n tres sous a còpia de servir menús a 11 euros amb 50 cèntims. Cal pencar molt, fer-se moltes vegades el llarg passadís arran de la barra de fòrmica, pujar i baixar escales per anar a sevir a la terrassa, cantar comandes, recollir plats i fer marxar postres i cafès per a en Toni, en Jordi, l’Alfonso i companyia, que de tan assidus són com de la família.

Davant els fogons qui fa rutllar la cosa és la Pepi. Un dijous com és avui se’n surt prou bé amb la paella, treu bona nota amb un pollastre que aromatitza amb romaní i es gradua amb els calamars a la romana, casolans, casolans. Com una mare, la dona surt de la cuina amb una safata amb algunes anelles, es mira la comensal a qui ja s’ha servit el plat, li pregunta si en vol més i acaba completant-li la ració amb tres o quatre anelles de propina.

I actua així, com una mare generosa. “Són molt bons, els calamars, Pepi”, i la dona dibuixa un somriure. Cal anar-hi a tastar-los, sens falta.