Ocaña, llegendari

Un vent recorre des de fa anys la memòria de la Barcelona més subalterna i contracultural, una fricció des dels marges de la història va fer aparèixer José Pérez Ocaña per agitar-ho tot i canviar el paradigma. Avui ja és llegendari i també immortal: Ocaña, nascut i mort a Cantillana (1947-1983), ha esdevingut una figura central per explicar-nos com a societat, ja que, tot i tenir una fama enorme en vida, la seva contribució artística es visibilitza cada vegada més i millor, amb més força, radicalitat i vigència. Així ho creiem a la galeria Mayoral i per això li estem dedicant l’exposició La Ocaña, amb una gran transcendència. Aquesta mostra, comissariada per Pedro G. Romero, aplega quaranta dibuixos, pintures i escultures de paper maixé que mostren la capacitat de transformació i transformisme de l’artista. “La Ocaña es mostra aparentment senzilla, simple i popular, quan, en realitat, estava teixint formes i maneres de fer que acumulen sabers, pràctiques dissidents i supervivències d’abast profund”, com explica Pedro G. Romero en el text comissarial de la mostra. Certament, les peces d’Ocaña tenen una idea de dietari, i és que ens recorden una acció, un esdeveniment específic.

En l’exposició, s’hi poden trobar elements vinculats a la mort com a element normalitzat de la vida quotidiana: n’és el millor exemple l’obra La plañidera (‘La ploramorts’). També hi trobem elements nítidament polítics: la nit del 24 de juliol del 1978, la policia municipal de Barcelona va apallissar i detenir Ocaña, Nazario i un amic seu per haver-se vestit de dones al voltant de la Rambla de Barcelona. L’ingrés a la presó (van ser-hi tres dies) va ser recreat per l’artista en nombrosos dibuixos amb la voluntat de donar transcendència pública al que havia passat i convertir-ho en un escàndol amb ressonàncies polítiques. Més enllà de les aquarel·les de la sèrie La detenció, que es poden veure en l’exposició, cal destacar també els retrats de captaires. I sí, la pintura va esdevenir una forma de viure i El carnaval és també una obra clau per evidenciar la seva manera d’entendre la vida, tot invertint els valors burgesos per uns dies i dotar-la de caràcter revolucionari.

La grandesa d’Ocaña és també notòria per haver utilitzat representacions simbòliques del cos per provocar, i alhora per naturalitzar, fent visible en l’espai públic un conjunt de pràctiques performatives populars i col·lectives de desobediència de gènere i sexual. Un seguit d’aquarel·les que pertanyen a la sèrie Manolas (1981-82), retrats dels amics d’Ocaña vestits de Manola, en són un exemple. D’altra banda, cal reivindicar també el rol polifacètic de l’artista, fet que es constata amb la seva participació en el rodatge de Manderley. En aquesta pel·lícula de Jesús Garay, que recorda el mític escenari utilitzat per Alfred Hitchcock per a Rebeca (1940), ficció i realitat es desdibuixen i Ocaña és el pintor protagonista. A La Ocaña també s’hi pot veure La Asunción gloriosa (‘Assumpció gloriosa’) (1981-82), un conjunt de catorze figures de paper maixé que evoquen les festes de l’ascensió amb la coronació de la Mare de Déu de Cantillana. Aquesta instal·lació és una versió ampliada de la que es va presentar al Macba el 2015, en el marc de l’exposició censurada La bèstia i el sobirà, i a la Biennal de São Paulo el 2014. A més a més, la projecció del curtmetratge de Jesús Garay Expocaña 82 acompanyà La Asunción gloriosa, tal com va voler l’artista en l’exposició La primavera, que va tenir lloc el 1982 a la capella de l’antic hospital de Barcelona.

Ocaña va obrir portes i va trencar murs, posant fonaments a com serà l’art de les properes dècades. Ocaña ha esdevingut una referència artística i política, i s’ha convertit en una llegenda que continua sacsejant el panorama. Per això, és clau posar-se davant de la seva obra i sentir que aquell fet contracultural d’ahir és avui un art central, determinant i que és i serà històric en majúscules.