Alegria

Alegria i cervesa: aquesta era exactament el peu de foto amb què aquest diari acompanyava una imatge de portada en què es podia veure un animós grupet d’escocesos borratxos al mig de les Rambles de Barcelona. Doncs sí, senyor: molta alegria i encara molta més cervesa. Aquesta setmana, els barcelonins ens hem honorat amb la visita d’uns vint mil escocesos, seguidors d’un equip anomenat Glasgow Rangers que venia a jugar un partit de tornada contra el Barça: bé, suposo que això ja ho sap tothom i no cal explicar-ho. El cas és que, d’aquests vint mil, es veu que catorze mil no tenien ni entrada per poder assistir al matx al Camp Nou, però això tant els feia: si no podien veure el partit, almenys aprofitarien l’estada per expressar la seva immensa alegria.

Una alegria encomanadissa, a jutjar pel que s’ha pogut veure –i olorar– a la plaça Catalunya i les Rambles durant l’estada dels animosos gers, que es com es fan dir familiarment aquestes criatures dolcíssimes. De tota manera, es coneix que encara hem d’estar contents, perquè existia un precedent d’una visita dels gers a Barcelona, l’any 1972, que, a diferència de la d’aquesta setmana, va acabar en batalla campal. O sigui que tranquils: se’ns han pixat per les cantonades, han omplert el centre de Barcelona de merda, però hem de celebrar que, enduts per l’alegria, no els hagi agafat per trencar-nos la cara.

L’any 1972 un servidor estava ocupat naixent, de manera que, lamentablement, no guardo cap recordança de l’anterior visita dels Glasgow Rangers, que ja entenc que degué ser ben lluïda. Però de la d’aquesta vegada, tampoc no ens en podem queixar: com que es dóna la circumstància que circulo cada dia per aquest incomparable abocador d’escombraries en què s’han convertit la plaça Catalunya i les Rambles, he tingut el plaer de ser testimoni directe de les alegres evolucions dels gers. Molts milers de distingides dames i galants cavallers, en efecte, recorrien amunt i avall aquest tram de la ciutat, abillats amb els elegants colors de l’equip dels seus amors i en un alegre estat de permanent embriaguesa. Aquí en veies un que, de tanta alegria, perdia el món de vista i s’havia d’asseure a la vorera, al costat d’un decoratiu bassiotet de matèria orgànica acabada de deposar Déu sap a través de quin conducte. Allà en veies un altre que s’enfilava a un bicing i es dedicava a envestir alegrement els quioscos i els fanals. A tot arreu, grupets més o menys nodrits d’escocesos bufats com ceps prorrompien en melodiosos càntics de celebració que omplien de joia les oïdes de qui els escoltaven. I a tot arreu vol dir a tot arreu: si pujaves al metro, allà t’hi esperava un escamot d’escocesos cantaires. Si pujaves al bus, el mateix. Si anaves a peu, no cal ni dir-ho. El goig i la gaubança, com fàcilment comprendrà el lector amable, eren generals. I van arribar a l’apoteosi dijous passat, quan milers de gers van ocupar la plaça Catalunya i els seus voltants des de primeres hores del matí fins a les sis de la tarda. Jo hi vaig passar al migdia, i vaig poder contemplar amb quina felicitat s’omplia tot d’envasos buits de cervesa, gots de paper, embolcalls d’entrepans i hamburgueses, vomitades i pixats. L’alegria ja havia deixat pas a la franca eufòria i els seguidors del Rangers havien decorat els laterals de la plaça amb banderes angleses (els gers són unionistes, angelets) i del seu club desplegades entre els arbres i els fanals, i, quan el consum de cervesa es convertia en un problema per a la bufeta, es dirigien al monument a Francesc Macià d’en Subirachs, que es va convertir en blanc predilecte de les miccions dels simpàtics supporters. Mentrestant, un dispositiu de la Guàrdia Urbana contemplava impàvid, durant llargues hores, el festival multicolor.

I amb això arribem, sens dubte, a la part més alegre de tot plegat. Atès que els amics escocesos estaven incomplint de manera ostensible l’ordenança municipal de civisme (i els mínims més elementals del comportament humà, sigui dit de passada), no hauria estat raonable esperar que la policia posés una mica d’ordre enmig del concert? La responsable de Seguretat i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, senyora Assumpta Escarp, té una interessant teoria sobre el tema: “És preferible evitar un conflicte d’ordre públic que fer complir una ordenança a una gent que suposem que l’endemà tornaran al seu país”, va declarar.

Fascinant. Aquí pot venir qui vulgui a emborratxar-se pel carrer i fer les seves necessitats al bell mig de la plaça Catalunya, només a condició que l’endemà se’n torni cap a casa seva. Intentin fer el mateix que han fet els gers aquests dies a Barcelona a qualsevol ciutat europea, i, quan vingui la policia a multar-los o arrestar-los, expliquin que no passa res perquè demà se’n tornen: veuran vostès quin riure i amb quina efusió els feliciten. Tot sigui, és clar, per evitar un conflicte d’ordre públic: però ara que hi penso, ¿no és un conflicte d’ordre públic el que hem hagut de suportar els barcelonins que ens vèiem obligats a esquivar les hordes de futbolers borratxos i el seu rastre de destrucció urbana només per anar i tornar del centre de la ciutat? ¿O potser l’explicació a tanta passivitat és que, senzillament, multar estrangers no surt a compte perquè tanmateix no pagaran la sanció i no hi ha forma d’embargar-los els comptes corrents? En fi, no ens torturem amb preguntes inconvenients: aquesta és la ciutat de l’alegria, i que no decaigui.