Milei ‘superstar’

Per als que seguim amb interès la política ita­li­ana és difícil no com­pa­rar Milei amb Ber­lus­coni. És impos­si­ble enten­dre l’eclosió política de Milei, si no com una deri­vació de la des­feta del pero­nisme d’aires últims kirch­ne­ris­tes que havia cor­rom­put fins al moll les ins­ti­tu­ci­ons argen­ti­nes; es tracta del mateix tipus de declivi que va dur Itàlia al descrèdit polític amb Tan­gen­to­poli i votants de tot l’espec­tre ideològic a esco­llir l’home que fou can­tant i pre­sen­ta­dor de cre­uers i que cons­truí un imperi empre­sa­rial on els mit­jans de comu­ni­cació eren la peça forta. Ara, sense tanta tele­visió, però amb unes xar­xes que fan encara millor la feina de donar a conèixer el can­di­dat, Milei és també una alter­na­tiva a la fatiga i l’empi­pa­ment polític a l’Argen­tina. Milei, com Ber­lus­coni, és ver­bal­ment exces­siu i d’acti­tud estra­folària, però el pri­mer té la for­mació acadèmica i experiència docent que man­quen en el segon, i pot­ser això des del punt de vista del con­tin­gut ideològic li per­metrà crear escola. En aquest sen­tit, Ber­lus­coni, com Macron, s’esgo­ten en ells matei­xos, no for­men part de cap movi­ment més ampli, com el que ara amb Milei, Meloni, Le Pen o Abas­cal s’estén per Europa i pot donar sor­pre­ses en les elec­ci­ons de juny.

Bar­reja de Tom Jones (el Tigre de Gal·les) i del Bruno Lomas cre­pus­cu­lar, Javier Milei és, com ells, tot un per­so­natge, però les seves actu­a­ci­ons, proveïdes de cançons o de ser­res mecàniques, ame­na­cen d’ofe­gar el mis­satge que trans­met en els dis­cur­sos. El seu libe­ra­lisme, per defi­nició, no es pot empa­ren­tar amb el fei­xisme o amb el falan­gisme d’altres diri­gents emer­gents euro­peus que, a diferència d’ell, apos­ten per la inter­venció pública en la vida ciu­ta­dana fins a l’extrem d’ofe­gar qual­se­vol ini­ci­a­tiva. El traç interes­sa­da­ment grui­xut ha vol­gut assi­mi­lar tots els popu­lis­mes de dre­tes que la incom­petència de l’esquerra ha fet créixer a Europa, però no és el mateix apos­tar per una inter­venció de l’estat en l’eco­no­mia que fer-ho per mini­mit­zar els impos­tos. I creure que aquesta última opció és incons­ti­tu­ci­o­nal, invi­a­ble o cruel és tant com con­dem­nar el model de Suïssa, país refugi, per cert, de líders de l’inde­pen­den­tisme que l’han pre­fe­rit a Veneçuela o Cuba. De la mateixa manera, es fa difícil enca­bir-los en el mateix marc de valors, quan el ven­tall d’opci­ons del que s’ano­mena “extrema dreta” va des de l’accep­tació de l’avor­ta­ment, l’eutanàsia o el matri­moni gai a la seva negació radi­cal. El libe­ra­lisme era pecat per al règim fran­quista i en certa manera ho és també per als demo­cra­ta­cris­ti­ans, per al soci­a­lisme intran­si­gent o per a Marine Le Pen. Milei, en canvi, està més lluny de Franco que Yolanda Díaz, però interessa dir que qual­se­vol que no aposta per la soci­al­de­mocràcia és el dimoni o vol, para­do­xal­ment, eli­mi­nar les lli­ber­tats.

Però què ha estat l’assumpte Milei més enllà de la seva apa­rició estel·lar en la con­venció de Vox? Cal pre­gun­tar-se si Milei supers­tar és una altra cor­tina de fum de Pedro Sánchez, fins i tot a risc de pro­vo­car un con­flicte diplomàtic tan insòlit com els cinc dies de reflexió pre­si­den­cial. Perquè des de l’ope­ració del pre­si­dent Zapa­tero per res­sus­ci­tar el seu avi, el capità Lozano, el PSOE ha anat per­fec­ci­o­nant una manera de sepul­tar cor­rup­te­les, incon­gruències i erra­des: la bar­ri­cada caïnita on qui no està amb mi és ene­mic. Ben cert és que sense un subs­trat de cen­dres encara roen­tes el caïnisme espa­nyol no hau­ria pogut revi­far. Quan pensàvem com enca­rar el futur, a algú li va interes­sar revi­si­tar el pas­sat, i ara quasi tota con­tesa elec­to­ral es resol d’aquesta sim­plista manera: pedagògica­ment per­ju­di­cial, política­ment exempta de matís i, per tant, un insult a la intel·ligència. Qui és l’altre bene­fi­ciat d’aquesta bar­ro­era forma de pre­sen­tar les coses? L’extrem opo­sat, és clar, mal­grat que el PSOE vul­gui incloure en l’extrem qui, com el PP, intenta des­es­pe­ra­da­ment i no sem­pre eficaçment gua­nyar prou espai pel cen­tre com per poder des­pren­dre’s de Vox, al qual ja ha vist que no pot reab­sor­bir, i tot i la difi­cul­tat de l’ope­ració tenint en compte que Junts no sem­bla dis­po­sat a ser altre cop CiU.

Milei insulta, Sánchez també, tot i que abans i per per­sona inter­po­sada. Podem pen­sar que ha estat prou com per tren­car rela­ci­ons diplomàtiques? El que sí ha succeït és que l’afer, com un reco­nei­xe­ment de Pales­tina que no solu­ci­o­narà el pati­ment de Gaza, ens ha fet obli­dar Kol­dos, Begoñas i altres. Ara bé, el preu ha estat donar més visi­bi­li­tat a la facció política que pot des­ma­ne­gar tota la política euro­pea de con­sen­sos ultres esta­tals. Veu­rem si per bé o mal, però sem­bla que el pro­tec­ci­o­nisme avança a bon ritme.