El voraviu
No em manca res
Tot l’equip per a un home que com tots els altres homes ho ha fet tot per a l’equip
No sé si els gironins tornarem a tenir una temporada a Montilivi, i a domicili, com la que vàrem tancar divendres a la primera divisió del futbol espanyol. Míchel va preguntar-nos si crèiem haver tocat sostre. L’estadi, a una sola veu, va tronar que no. Ell va replicar que tampoc ho creu, i tots vàrem xalar com tocava. Jo me’l crec a ulls clucs. Els castellans en diuen “perogrullo” i la modernitat mediàtica en diu “nacionalcunyadisme”. Però ja hi podeu pujar de peus. La temporada vinent serà, segur, la millor temporada del Girona a la Champions. És un sostre que no hem tocat i tocarem. L’equip ha guanyat tant crèdit sobre la gespa que obliga a una confiança infinita. Ara que ja podem fer balanç, hem de tornar a cridar què és el que han fet, però el que sobretot enamora i fa embogir, i hem de cridar als quatre rius de la ciutat i als quatre vents del país, és com ho han fet. Els aficionats blanc-i-vermells podem parafrasejar la missa dels catòlics. Amb tota la literalitat i amb tota la raó. “El Girona és el meu pastor, no em manca res.” L’equip, en una nova demostració de magnanimitat, solidaritat, excel·lència i èpica, va sortir contra el Granada a fer tot ell d’Artem Dovbyck, a fer tot ell de pitxitxi. Tot un equip treballant per a un home que tota la temporada ha treballat per a l’equip, com tots els altres homes. Aquesta ha estat la grandesa del Girona 23/24. I els números canten. A més dels 24 gols, l’ucraïnès ha fet 8 assistències. Salut i força!
