Joves, primes i guapes

Com a bona afi­ci­o­nada al bàsquet que soc, diu­menge no em vaig per­dre la final de l’Euro­lliga entre el Real Madrid i el Panat­hi­naikòs grec. Vull dir que la vaig mirar a través de la tele­visió, no que tingués entra­des. El par­tit es dis­pu­tava a l’Uber Arena de Berlín, capi­tal d’un país on la igual­tat de gènere, sobre els papers, està més que con­sa­grada. L’enfron­ta­ment va ser vibrant i no vaig poder aixe­car el cul del sofà ni durant el par­tit ni durant la cele­bració del títol per part dels grecs. Real­ment, la part fes­tiva també forma part de l’espec­ta­cle, tret que al teu equip de referència, si en tens, li toqui rebre. Fins a l’últim detall està més que pen­sat, a la festa final: un pòdium gegant, una pluja de con­feti dau­rat, un lliu­ra­ment del tro­feu de campió envol­tat de màgia... Els detalls s’han anat afi­nant any rere any. Gau­dia del moment –ja poden ima­gi­nar el motiu– quan, de cop, una imatge em va fer posar de mala hòstia: en un plànol gene­ral apa­rei­xien les hos­tes­ses que aguan­ta­ven el mate­rial que seria lliu­rat als juga­dors, totes elles joves, esvel­tes, gua­pes i amb un uni­forme ben cenyit. En canvi, la majo­ria d’homes que es visu­a­lit­za­ven dins la pista feien tots pinta de no haver fet mai un lleig a una bona vianda, a més de trans­me­tre una imatge de poder i tri­omf. Elles sos­te­nien els tro­feus indi­vi­du­als. Ells els lliu­ra­ven. Un cop més, una cita espor­tiva amb mili­ons de segui­dors arreu del món és usada per per­pe­tuar el model de dona apa­ra­dor. És cert que la final four, la com­pe­tició on van arri­bar els qua­tre millors equips euro­peus de bàsquet per dis­pu­tar-se el títol de campió, estava orga­nit­zada per l’Euro­lliga i no pel país amfi­trió però alguna cosa hau­ria de dir qui es presta a aco­llir aques­tes tro­ba­des. Sobre­tot perquè hi ha cos­tums, com els que per­pe­tuen el sexisme, que han d’estar des­ter­rats i ben lluny dels pòdiums.