El pa que s’hi dona, al colom

La dona devia vore­jar la sei­xan­tena. L’aspecte, a pri­mer cop d’ull, refi­nat i sofis­ti­cat: un pen­ti­nat que la mos­tra­ven recon­ci­li­ada amb els seus cabells blancs i alguns plecs a la pell. Es podia con­fon­dre per­fec­ta­ment amb una dona que tre­ba­lla en una ofi­cina bancària, o en un lloc d’atenció al públic, on es cuida la imatge. Però un ele­ment dis­tor­si­ona qual­se­vol pel·lícula que un es pugui fer obser­vant-la: s’entreté donant men­jar a un grup de coloms que es va mul­ti­pli­cant a mesura que ella treu pa a gra­pats d’una bossa. Un reci­pi­ent que recorda aquells que fan ser­vir els mags, on el mate­rial es pot mul­ti­pli­car fins a l’infi­nit. Quan la catifa de coloms que s’ha for­mat no deixa veure el terra, li recordo –man­te­nint la distància perquè poques coses em fas­ti­gue­gen tant com els coloms– que el que està fent és una acti­vi­tat pro­hi­bida i que, per reblar el clau, està ali­men­tant un focus d’infecció a les por­tes d’una escola. La senyora comença a jus­ti­fi­car la seva acció. Diu que és doc­tora en no sé què, que té no sé quants estu­dis, que la funció d’aques­tes bes­ti­o­les és alguna cosa estra­nya que no arribo a enten­dre, que és necessària una certa població de coloms per man­te­nir no sé quin coi d’equi­li­bri... i a poc a poc detecto que és impos­si­ble seguir amb la con­versa. Ara, quan han pas­sat uns dies, lle­geixo que el con­sis­tori bada­loní impulsa una cam­pa­nya per evi­tar que s’ali­men­tin els coloms. S’ignora per com­plet que hi ha una orde­nança de civisme que san­ci­ona aquest com­por­ta­ment, amb mul­tes d’entre 60 i 600 euros, el que demos­tra que aquesta mena de docu­ments, més enllà del soroll que gene­ren, s’apli­quen més aviat poc. Tor­nant a aque­lla senyora, em pre­gunto si el camí ideal és san­ci­o­nar-la, plan­tar-li a la cara la nova cam­pa­nya muni­ci­pal, o pot­ser mirar d’esbri­nar si amaga una història de desa­tenció i sole­dat que l’ha dut a per­dre el cap.