La silueta que ens defineix

Els lleidatans acostumem a dir que hem arribat a la ciutat quan veiem a la llunyania el retrat de la Seu Vella. Un perfil que sembla retallat amb tisores i emmarcat enmig d’un cel clar. El traç és perfectament visible des de tots els angles, i amb el temps ha perfilat també els trets essencials de la nostra personalitat. Una línia a l’horitzó amb un cos esvelt, majestuós, meravellosament proporcionat, amb un punt de feminitat que presumeix amb orgull i sense complexos.

La Seu, construïda per ser catedral, maltractada, ferida gairebé de mort, està tan prenyada de la història de la nostra nació que només cal visitar les seves despulles per entendre el perquè de tot plegat. Tinc la immensa sort que cada matí, quan obro les finestres de casa meva, puc aixecar la vista i contemplar-la, i no podeu arribar a imaginar el plaer que experimento davant d’una imatge tan bella. L’arqueòleg Joan-Ramon González acostuma a explicar que “Per a Lleida i la seva gent el sentiment que traspua de la Seu Vella es podria equiparar al sentiment d’admiració que va despertar a l’arquitecte italià L. Battista Alberti la impressionant cúpula de la catedral de Florència, l’obra del genial Brunelleschi, quan diu que sota la seva ombra es podria aplegar l’esperit de tots els toscans”. És a dir que si –a un nivell simbòlic, és clar– a l’ombra de la cúpula florentina es podria aixoplugar el sentiment i les aspiracions del poble toscà, així mateix sota l’ombra de la Seu Vella hi caben tota la ciutadania lleidatana i encara podríem afegir que tota la catalana.

He de confessar que sovint em sorprèn que encara hi hagi gent que no conegui la Seu Vella. Que no només no l’hagi visitat mai, sinó que tampoc manifesti cap curiositat per visitar-la. Sovint anem a fer viatges a l’altra punta de món però, amb un total menyspreu pel nostre patrimoni i per la nostra història, no coneixem el que tenim a tocar de casa. La Seu Vella ens explica el temps més gloriós i el més fosc de la nostra nació, del més pletòric al més trist i dolorós. Una catedral que va trigar setanta-cinc anys a consagrar-se i que després del seu ús religiós va convertir-se en unes pedres al servei de l’exèrcit. Un edifici bellíssim, vençut, derrotat, humiliat per l’exèrcit de Felip IV (Felip V per als espanyols). I és a través de les pròpies pedres que sabem la seva història. De l’interior despullat de tot l’esplendor de l’època medieval, on només el campanar, el més alt dels campanars gòtics octogonals de la Corona d’Aragó, es va poder deslliurar de les malvestats castellanes.