L’elefant a l’habitació

En un món en què Trump pot negar la seva derrota a les eleccions, Putin pot negar la seva guerra contra Ucraïna i Netanyahu pot negar la massacre de desenes de milers de civils a Gaza, no sembla escabellat que hi hagi algú prou pervers per negar una llengua nascuda i arrelada fa deu segles en un territori, amb la clara voluntat d’esborrar-la del mapa. I això és justament el que passa amb la llengua catalana a l’Estat espanyol. Avui és un dia històric per a Catalunya i per a Espanya per l’aprovació de la llei d’amnistia al Congrés, però l’elefant continua a l’habitació. Catalunya continua emmordassada, espremuda i amb la seva llengua fustigada, cada dia una mica, perquè la voluntat de substitució del català és un corrent de fons, consubstancial a l’existència d’Espanya i fa segles que avança als territoris de parla catalana (els Països Catalans). I avui s’accelera gràcies a l’aliança ultranacionalista del PP i Vox al País Valencià, les Illes i l’Aragó. El pròxim pas d’aquest lingüicidi el farà el govern aragonès, que per boca del seu vicepresident, Alejandro Nolasco (PP), ha anunciat que d’aquí a poques setmanes “suprimirà” el reconeixement del català com a llengua pròpia de l’Aragó. Tant li fa que vagis a Beseit, Tamarit, Mequinensa o Benasc i que la presència del català al carrer, a la toponímia i a l’imaginari col·lectiu sigui innegable. Tant se val que el 90% dels aragonesos que viuen entre la Ribagorça i el Matarranya siguin catalanoparlants. Tant se val que l’Estatut d’Aragó del 1982 prevegi la protecció de les “llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i garanteixi per llei el seu ensenyament i el dret dels parlants. El govern del PP i Vox presidit per Jorge Azcón el vol liquidar de les institucions, de les escoles, de la promoció pública i de la protecció legal. Una volta de cargol més en la superposició efectiva del castellà en un territori històricament catalanoparlant. Un cop de porra més, deu anys després que un altre govern aragonès s’inventés el lapao per evitar referir-se a la llengua de la Franja com a català. Un exemple més del fustigament de què és objecte el català en el seu espai natural i del negre futur que l’espera mentre depengui de l’Estat espanyol.